Comentari radio COPE

El repte de l'integració

2006-04-28T13:10:00.000Z

BON DIA AMICS:

S’han encetat a Ciutadella unes conferències sobre Immigració i Globalització. La primera, a la que vaig poder ser present, l’oferí Miquel Àngel Oliver, professor de Filosofia i Treball Social de la Universitat de les Illes Balears, portava el títol de “Els reptes del fenomen migratori en l’època de la globalització”.

Característiques:
§ Que l’allau de l’immigració s’ha produït en molt poc temps -1998/2003-, i que aquest moviment migratori en tan poc temps ha fet i fa més difícil la resposta de la societat autòctona per acceptar-lo i, també ha dificultat i dificulta les polítiques a posar en marxa per l’Administració per aconseguir la seva integració.
§ Que es donen unes realitats en el corrent migratori, com:
- L’origen no es produeix des de les nacions més pobres sinó, els més, de països que estan iniciant un procés de desenvolupament.
- Que no van als països més rics, sinó a aquells on hi veuen més possibilitats d’obrir-se camí. Es té que donar un doble factor: motivació en origen i atracció del destí.
- Que hi ha una xarxa migratòria entre destí i origen, connectant ambdós i, fent per tant que es reagrupin a les mateixes zones dels països de destí, persones migrades procedents de la mateixa comarca, poble en origen. Que aquesta característica pot fer més fàcil l’integració, o com a mínim, la seva incorporació inicial a les noves realitats.
- La curiositat de que l’immigració es produeix a nacions que tenen consolidat un percentatge, no petit, d’atur dels seus naturals. Miquel Àngel Oliver considera que això vol dir que els immigrants no rivalitzen amb els nacionals per la feina i que, de fet, hi ha una feina dita “immigrant” perquè només la fan els immigrants, que són aquelles que els nacionals no volen fer.
- Que l’increment de l’immigració s’ha menys intensa i es canalitza, primordialment, a través del reagrupament familiar.
- Que existeixen una reclamació de visats per els naturals de Colòmbia i Equador, que són dos col·lectius molt importants en el cabal migratori. Aquests visats depenen de les necessitats de professionals, i que aquestes necessitats es coneixen per el Catàleg d’Ocupacions de Difícil Cobertura, a on s’indiquen totes aquelles feines i ocupacions que els empresaris tenen complicat cobrir amb els nacionals d’Espanya o de la UE.
- Que en l’UE no s’han unificat Plans d’immigració i sí el control de l’estrangeria.
- Comentava Miquel Àngel que ell rallava dels immigrants regularitzats, que els “irregulars, encara ho tenen molt més difícil i tenen moltes possibilitats de “cronificar” situacions de marginalitat i explotació.

Resposta de l’Administració:
§ Que les Administracions locals, és a on es produeix el repte de l’Acollida i de l’integració dels nou vinguts, disposen com a eina de planificació les llistes, en la que els Ajuntaments han de col·laborar, sobre les peticions de Reagrupament Familiar que els residents a dit municipi presenten, i que això fa que els Ajuntaments puguin preveure el número de persones que s’incorporaran a lo llarg de l’any o següent, les seves edats, gènere, i d’aquí, entreveure les necessitats escolars, etc...
§ Que preservant els drets, també mantinguin, sense excepcionalitats, els deures comuns a tots els residents, però ajudant totes aquelles propostes de inter-culturalitat que les associacions d’immigrants preparin. Tot buscant potenciar la voluntat ‘integració dels nou vinguts.

Integració:
§ Que seria necessari que els menorquins entenguessin que el fenòmen migratori no és temporal sinó permanent i que, per tant, ens convé formar entre tots la societat del futur de la nostra illa.
§ Que la persona que ve de fora es sentirà integrada quan interactuant amb la nostra societat “es senti ben tractat, valorat, respectat”.
Jo ja fa temps que considero que aquest fenomen és un repte molt important pel futur de Menorca, i per tant, per tots nosaltres. I aquesta percepció és veu que no és general per la baixa assistència de la conferencia que fou prou interessant.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

La vertadera autoritat

2006-04-17T09:06:00.000Z

BON DIA AMICS:
Tenc que dir-vos que hi ha un escriptor espanyol, entre altres, què també escriu a la premsa que m’agrada llegir: Juan Manuel de Prada. I m’agrada llegir-lo per dos motius: un perquè és molt clar en la seva línia expositiva i segon perquè m’identifico amb els seus conceptes i arguments.
El darrer que he llegit en una reconeguda revista setmanal, ell escriu sobre l’Autoritat. Us en llegiré un breu fragment que em servirà per fer el meu comentari d’avui.
“El sustantivo latino auctoritas significa ‘hacer crecer’. Autoridad sería, pues, ‘aquello que nos ayuda a crecer’, aquella persona o enseñanza que infunde en nosotros un apetito de sabiduría, un deseo de abrir los ojos a realidades nuevas.
La experiencia de la autoridad surge en nosotros al encontrarnos con una persona cuyo ejemplo suscita en nosotros una inevitable adhesión, así surge la relación, tan descuidada por la pedagogía moderna y tan fundamental para la verdadera fluencia de conocimientos entre maestro y discípulo. La persona dotada de autoridad no se impone como algo extraño y castrante sobre el discípulo, sino que, por el contrario, ayuda a rescatar su yo más verdadero, estimulando en él, a través de su aportación humana, un criterio permanente para enjuiciar la realidad. Nuestra época ha infundido en nuesros jóvenes la creencia absurda de que éstos pueden erigirse en ‘maestros de sí mismos’.
Jo en la meva vida, en som un bon exemple de la convivència amb l’autoritat, tal i com la anuncia Juan Manuel de Prada. En primer lloc perquè en la meva vida professional, no me he amagat mai de dir que som militar, i a hores d’ara en que ja n’estic a la Reserva, puc entendre les passes donades en el desenvolupament de la meva professió. Professió que està fonamentada, com ja sabeu, en la Disciplina i en el treball en equip.
Me n’adono que la gent sol confondre autoritat amb autoritarisme. Creu, simplificant, que tot aquell que mana és autoritari, i per tant en els exèrcits els seus components són, per extensió autoritaris. Al meu entendre hi ha, com per tot, gent vocacionada i que l’exercici del “Mando” la posa a disposició del col·lectiu, amb un afany de servei i d’atenció educadora als subordinats, i d’aquests jo n’he conegut bastants, entre ells en vull fer menció d’un al que considero mestre meu, i que em va donar a entendre el que significar manar: respecte, cercar col·laboradors molt més que gent obedient i aprendre a que els manats desenvolupessin tot el seu potencial. Ell, que com no podia ser d’altre manera, es convertí en un bon amic, es diu: José Vilafranca Bosch.
També és cert, que n’he coneguts d’altres, com n’hi ha per tot, en que de la professió n’han fet una utilització pels seus interessos personals. Aquests sí en podríem dir autoritaris, ja que el diàleg, l’escolta, l’empatia no figurava en el seu diccionari.
Jo tenc que agrair a l’exercit, i als mestres que allà hi vaig trobar, el seu esforç per tantes hores de comunicació, tant de paraules com en fets. Jo som, en part, segur que una de les més positives, com ells han desitjat que sigui.
Ells feren possible el que diu un dels nostres lemes: “La palabra convence, el ejemplo arrastra”.
Possiblement alguns joves d’avui no tenen la sort de disposar d’aquests mestres o referents per trobar sentit i objectiu a la seva vida.
FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL

Orgue del Socors

2006-04-16T20:53:00.000Z

BON DIA AMICS:

El passat dia 15 d’abril, Dissabte Sant, vaig tenir ocasió de formar part de les persones que van oïr i escoltar amb molt de gust, el Concert de Pasqua ofert a l’església del Socors de Ciutadella.
Entre els assistents hi havia persones enteses, que en podran donar, segur que sí, una opinió sobre el que els va semblar la selecció de les peces interpretades per orgue-trompetes-so vocal i cor, la interpretació, el seu ensamblatge, la sonoritat i finesa del nou orgue, que ahir s’inaugarava.
Ja dic, tot l’aspecte musical, el deixo als entesos. Jo per part meva, tan sols dir en aquest aspecte que vaig “xalar” com diuen els meus amics d’Es Castell. I suposo que jo no vaig ser l’únic, per la resposta del public en els aplaudiments al acabar cada peça. Tal vegada, les més sentides i emocionants foren, i així suposo que ho marcaria els temps de dits aplaudiments, les peces en que la veu, per jo preciosa, de Maria Camps, les trompetes de Josep Antoni Casado i Cati Mariano, el Cor de la Capella Davídica acompanyades per l’orgue interpretat per Jordi Vergés, titular de la Catedral de Tarragona, feren entrar molt endins, per exemple, el “Laudate Dominum” de Wolfgang Amadeus Mozart, dir, senzillament, que ens feren el regal de Pasqua de interpretar-la de nou com a bis ofert al públic assistent.
L’interés que em mou a fer aquest comentari, és sobre tot, l’agraïment per veure realitzada una il·lusió profundament sentida per molts ciutadellencs i, segur que sí, per molts menorquins, en general.
Quan jo era un fiet, el meu pare em contava que al Socors, l’Església situada al costat del Seminari, a on jo estudiava, hi havia un gran orgue, gran per tamany i, també, per qualitat. Orgue que havia patit les conseqüències de l’odi entre menorquins empesos al conflicte per ideologies que cercaven la victoria de la pròpia a través de la destrucció de l’altra i de tot allò que en fés memòria.
La restauració, recuperació, reinauguració del nostre orgue del Socors, per jo, té una connotació estimulant, en la que vull entendre que se tanquen pàgines negres de la nostra història, que la divisió l’hem de deixar enrera, i que hem d’esforçar-nos en recuperar l’identitat més pregona de la nostra cultura i sentit menorquí, i l’orgue del Socors ho és.
Una altra questió em sembla molt important en aquesta història de la recuperació d’aquest patrimoni, del que estic profundament joiós de participar en la seva inauguració, i és, que, en temps de divisió política, veure dut a bon port aquest projecte, a on segur, que han tingut que implicar-se diferents administracions, em permet entreveure que encara hi ha esperança, que encara podem col·laborar i fer feina junts en bé del nostre poble. Desitjo que la musicalitat d’aquest orgue i el ressò en el cor i ments dels nostres polítics els dugui cap una altra manera de defensar el bé comú, sense la crispació interessada.
Dit això, donar les gràcies de ver, i amb total estima, al qui crec vertader impulsor d’aquesta gran obra, en Gabriel Julià, que suposo que ha tingut que vèncer no pocs moments de desànim, i que fent-se fort en una il·lusió producte de la seva bonhomia i d’una vertadera estima a la seva Ciutadella ha seguit endavant fins a veure culminat aquest projecte.
Mestre, si ja éreu mereixedor de la meva gratitud per els coneixements rebuts de les vostres mans al Seminari, molt més ara per la vostra contribució a la nostra Cultura.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL

Els menorquins i el turisme

2006-04-11T10:21:00.000Z

BON DIA AMICS:

No fa massa temps, em van sorprendre unes informacions llegides a un popular diari de la nostra illa. Extractant molt, venia a dir:
§ … el 69,2 por cien (menorquines) considera que el turismo está destrozando el patrimonio natural de la Isla, a la vez que provoca una cierta pérdida de la identidad que le es propia.
§ … más de la mitad de sus habitantes tienen la opinión de que el turismo no es más que “pan para hoy y hambre para mañana”.
§ … los menorquines son los más preocupados por la excesiva estacionalización de la actividad turística.
§ … en torno al 59 por cien considera que tenemos un modelo turístico obsoleto.

Davant aquestes afirmacions, una sèrie de preguntes hem venen al cap:

1. De quin patrimoni esteim rallant? Marines? Boscos? Platges? Muntanyes? Torrents? Espais autoritzats per fer-hi acampada?
2. I davant aquesta destrucció, que, per alguns, sembla tan evident que els causants són els turistes, les administracions en són conscients?, i si en són, què fan per evitar-ho? Hi ha alguna campanya en marxa?
3. Els que afirmen que el turisme “és pà per avui i fam per demà”, ho diuen en serio? O, més bé, no es refereixen al fenòmen del turisme sinó al tipus de turisme que tenim? Manifesten de forma seriosa, que Menorca no ha esforçar-se en l’industria turística? I sí és així, perquè voldrien que els turistes no siguin tan de temporada i venguin més d’ella? Jo no ho entenc. De totes maneres, és bastant natural que no ho entengui, perquè no en som un expert, però així i tot, tenc una opinió al respecte que m’agradaria expressar-lis:
- Ja fa molt temps que el modelo del turisme que volem a Menorca penja del cel de les ideologies sense que mai prengui terra i es cohesioni, això sí que seria una qüestió d’Estat, millor dit, una qüestió fonamental per l’illa, amb el suport de totes les forces polítiques; és clar que cap partit polític vol donar un xec en blanc en cap tema, i menys en aquest, al qual va incorporats tot un munt d’altres assumptes, per exemple: el grau de protecció de la natura, i, per tant, les prioritats alhora de consumir-ne part d’ella. De fet, això és el que separa als partits: Uns volen vendre serveis, comoditats i usos generals als turistes, utilitzant com sigui necessari els recursos naturals perquè el turista trobi aquí el que pot trobar enlloc. Altres, consideren, que la Menorca natural, sense o amb els mínims canvis, és la millor convidada a la vinguda dels turistes. Jo, que ja he dit, que en sé molt poc, si pens, que si l’illa ha de viure, únicament, del turisme s’ha d’orientar cap a la primera alternativa, amb camps de golf i el que faci falta, per competir amb garanties de supervivència. Si el turisme és una indústria més, encara que sigui capdavantera, podem anar cap a la segona, que per jo és la desitjada, però això implica una més gran projecció i explotació del calçat, de la bijuteria, dels productes agrícoles, etc...
- Me n’adono que he anat divagant, i m’he enramat massa. Vull tornar a l’enqüesta inicial. Em preocupa que alguns menorquins vegin en els turistes uns enemics de la nostra identitat. M’imagino que es refereixen a la realitat paisagística i estètica, i no a la cultural o social. Jo, en aquest cas, si rallo d’això, i crec, que la identitat menorquina no dependeix de l’ús que en fan els turistes, sinó més bé de la falta de cura que en tenim molts residents a Menorca.
- Em que fonamento aquesta afirmació?
▫ En que quan vaig a caminar, per fer un poc d’exercici, veig les voreres dels vials, properes a les nostres platges (patrimoni) ple de brutó (llaunes, fems tirats dins bosses a les mates, bosses de plàstic per tot arreu, etc...), ja em puc estar tranquil: els bruts són els turistes, ja que noltros, que ens estimam tant la nostra identitat illenca, mai ho faríem
▫ Quan em passeig per un lloc tan característic i singular de Ciutadella, com és “Es Pinaret”, i veig bancs destrossats, restos de menjar, restes orgàniques de tot tipus amollats aquí i allà, sense cap preocupació, també me n’adono que puc estar tranquil: són els turistes. Noltros, ho cuidam com si fós nostro.
▫ Quan veig faroles i altres elements del mobiliari urbà destrossat, cada fi de setmana, també tenc que valorar que son els turistes, encara que no sigui temporada. Segur que serà qualque turista que s’ha perdut i que té ganes de fer perjui.

Mirau, deixant ja d’ironies, si podem concloure que ni els turistes són els nostres enemics, ni nosaltres som, en general, protectors del nostre entorn, natural o no.

Sempre m’ha sorprès la divergència entre els polítics i/o els tècnics en Turisme, que s’esforcen en vendre la marca “Menorca”, com a fet cultural i espai diferenciat, únic en el món, no millor o pitjor que altres, sinó, tan sols i ja és molt, únic; i els residents habituals, no els turistes que ens serveixen d’excusa, que no cuiden i mimen el que tenim.
No tan sols això, sinó que sembla, segur que perquè no s’ho estimen, fer-ne una contra-publicitat del tot negativa. Si jo fós turista, i vés la brutícia i la falta d’acolliment i d’atenció que moltes vegades en reben per part de la ciutadania, me’n cuidaria ben prou de gastar els meus doblers allà on no me sent ben tractat.
Per això, crec que tindríem que anar tots d’acord, independentment del tipus de turisme que desitjam, en que la marca “Menorca” no pot ser només paisatges meravellosos, platges incomparables, tranquilitat assegurada, benestar i gastronomia d’alt nivell. A demés d’això, els turistes han de trobar-se ben acceptats i acollits amb tota cordialitat.
Tenc un amic, en Tino, que per jo n’es model i estímul de ciutadà compromès: ell quan passeja o camina pels carrers de Ciutadella, no ho fa amb els ulls tancats a tot el que hi ha extern a ell, sinó que observa si ha algú que necessita ajuda o alguna orientació, etc..., i us ho asseguro que els hi dona amb tota l’estima. Els turistes es queden sorpresos i, alhora, satisfets. El gràcies els surt espontani.
Ho enteneu, l’industria del turisme, no és qüestió, tan sols, dels empresaris turistic, ni dels polítics, és un assumpte de vida o mort per Menorca i per nosaltres, tu, jo, nosaltres en tenim responsabilitat, exercitem-la.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL

Democràcia

2006-04-04T17:47:00.000Z

BON DIA AMICS:
Des de fa temps, una idea apareix al meu cap de manera insistent. Al començament de la seva irrupció, no em va costar massa fer-la enfora de jo, però la constància i persistència de dit pensament, ha fet que sigui necessari que hi reflexioni.
I aquí som ara, disposat a submergir-me en una gran paraula, i mes gran concepte. Una i altre han format part del meu continent i el seu contingut m’ha ajudat a viure.
Us demanau de què és tracta? Sí, ho heu endevinat: la democràcia.
Vull fer-me molt enfora dels polítics, sociòlegs, periodistes, advocats constitucionalistes, i altres professionals, que segur que, cadascú d’aquestes professions disposarà d’una perspectiva específica sobre el tema d’avui.
No, la meva visió és simple i senzilla, la del ciutadà de peu, que gaudeix i/o pateix l’entorn que denominam democràtic.
En els anys de la meva adolescència, ja fa temps, la democràcia era com aquella al·lota que ens apareixia en els somnis juvenils i, que sabíem que possiblement mai coneixeríem, lo que la feia de cada vegada, més i més, desitjada i la il·lusió també és veia, més i més, incrementada.
La il·lusió es feu realitat al 1978. I ara, després de 27 anys i..., aquella figura jovenívola ha perdut la innocència. Ja no és aquella jove verge, que en la època de la transició, tots intentaven relacionar-se amb ella i amb els altres que la festejaven amb peus de plom i amb guants de vellut. Precisament, aquella manera de fer política, a la que deim transició, em va fer pensar que lo que es va viure en aquell temps no fou, sols, una època històrica, sinó una actitud, un estil de vida social. Crec que hi havia un factor comú a tots els participants o protagonistes de la Política d’aquell temps: la valoració, la importància que tots donaven, a disposar d’una altra oportunitat de convivència democràtica en pau. Es van cercar tots els espais possibles de consens. Mirant molt més el que ens ajuntava que el que ens havia separat durant 40 anys.
I ara, seguim mantenint, com hereus que som d’aquella gent esforçada, el compromís de fabricar-nos una història en comú, una vida social més plena que buida, més pacificada que agressiva, més unida que separada?
Tenc que dir, que les meves sensacions no són afirmatives. En què em baso?
1. En un creixement de la tensió en l’àmbit local i també l’insular, l’autonòmic i el nacional o estatal. La tensió és conseqüència de l’absència d’unes formes respectuoses en la relació amb els oponents polítics, no enemics polítics. No són vàlides totes les expressions, no totes les paraules es poden dir. Els polítics són responsables d’aquesta tensió quan parlen en plens i en MCS de “indecències”, “nazis”, “hooligans”. Quina llàstima, que les persones elegides per nosaltres per gestionar el bé comú, s’esforcin en baralles inútils per quedar com es mabre davant tothom. Això em recorda quan anàvem a l’escola de fiets petits. I som encara?
2. En què la democràcia no és, tan sols, un ús democràtic de les competències d’administració, també seria convenient, així ho crec, que l’esperit democràtic emmarés l’actuació permanent de les Corporacions municipals i supramunicipals. Per què dic això? Mirin, en el cas dels municipis, els Plens vendrien a ser el lloc on més clarament es fa evident que els partits polítics, a través dels seus regidors, representen la veu i la voluntad del ciutadà, de tot ciutadà. Al meu veure, unes propostes que queden tancades a les Comissions, prèvies als plens, seran del tot democràtiques en la seva praxis, però no ho són en el seu esperit, si dites propostes no tenen l’oportunitat se ser modificades per l’oposició. I aquesta modificalibilitat sols serà posible si el qui es troba en l’equip de govern de qualsevol institució, escolta i valora com a fonamentals, els arguments de la part contrària. I estigui o no d’acord amb el seu contingut.
Ja sé, que em diran, que somio truites. Idò, mirin, ja són dos somnis. El primer era poder viure en democràcia, i el segon es viure la democràcia.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

"Botellón"

2006-03-27T16:19:00.000Z

BON DIA AMICS:

No fa falta que digui, que la societat és troba expectant i, alhora, desconcertada davant el que s’ha denominat el fenomen del “botellón”.
M’ha agradat una definició que he trobat i, que em permetrà identificar allò del que intentaré rallar avui, diu així:
Botellón: manifestació social de caràcter juvenil que es dóna en els fins de setmana en un espai públic i obert, a fi de consumir alcohol a un preu assequible, per a així poder desenvolupar relacions socials múltiples en un ambient estimulant i no rígid.

Parteixo de que aquèst fenomen és indicador d’una societat malalta. Anem a conèixer els símptomes i les causes, per veure si sóm capaços d’actuar sobre els orígens de la malaltia.

Què mou al jove a participar en el “botellón”?:
- Un tipus d'adolescents beu alcohol perquè imita els models parentals i socials la societat encoratja i reforça aquesta conducta. Es publiciten la begudes alcohòliques en els mitjos de comunicació i se les associa amb l'èxit, l'atractiu personal i altres valors. No és hipòcrita, llavors, que els adults censurin un acte que ells mateixos realitzen?
- Un grup de joves ingereix alcohol perquè és empès pel grup social en el que s'inserta…, formen part de rituals d'iniciació. (Així ho diu María José Díaz-Aguado, catedràtica de Psicología Educativa de la Universidad Complutense).
- És un procés que ajuda als joves a compensar les seves experiències d’estrés i d’exclusió viscudes durant la setmana, amb totes les seves frustracions escolars o de falta d’expectatives en el treball. (María José Díaz-Aguado).
- Aquesta pertinença al grup i “trobar-se allà, prima en el “botellón”. Així s’entén la necessitat de disposar d’un espai propi que n’exclogui als adults. (María José Díaz-Aguado,).
- Els joves, que volen prendre copes per relacionar-se sense dificultats amb els altres joves, es troben imposibilitats pels preus, i per evitar sentir-se que els prenen el pèl, creen el seu propi circuït econòmic, mentre aprofiten per fer el que sempre han fet els joves, rebel·lar-se davants la societat adulta, infringint una de les seves conquestes: el benestar.
- Finalment, hi ha adolescents que s'entreguen a la beguda perquè presenten problemes emocionals i sociofamiliars, mantenint la convicció que beure “fa oblidar els mals rotlles”. Per a aquests joves, el fi és ajuntar-se per enganxar-se una borratxera.

Quines mancances faciliten aquest fenomen?:
Gonzalo Cabello, psicòleg clínic, dedueix:
- Que hi falta diàleg en la família..., vivim en una societat a on la paraula ha perdut importància, essent substituïda per l’imatge, imatges que es veuen individualment....;. De fet, en el segle de la comunicació la gent de cada vegada es troba més sola i incomunicada. L’ús de l’ordinador i la televisió ens aïllen cada vegada més...; el botellón compensa aquesta incomunicació i retorna al contacte personal.
- Falta de referents a imitar per part dels joves en els àmbits familiar, educatius, socials, polítics...; el grup de joves es conforma com a espai on es calmen les ansietats juvenils.

María José Díaz Aguado:
- Ens hem equivocat, hem passat d’una educació autoritària a una permissivitat total, sense posar límits.
- Hi ha en molts joves una gran falta de capacitat de esforçar-se degut a l’absència d’un projecte a llarg plaç que orienti el seu comportament i que els impulsi a lliutar per algún objectiu. No tenen un projecte de vida.

Bé, sembla, que és hora de posar fill a l’agulla i que pares i educadors, cadascú en el seu àmbit, amb una obligada relació en bé del fill/alumne i superant desconfiances mútues, comencin o segueixin injectant vitamines de valors a aquesta societat juvenil que serà la conductora del nostre món, d’aquí a no massa temps.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

ETA

2006-03-23T20:22:00.000Z

BON DIA AMICS:

Quan estic preparant aquest comentari, encara estic amb les orelles plenes de les paraules contingudes en el “Comunicat d’ETA” i els ulls mantenen la visió de les tres persones assegudes a una taula, tapats del tot, i amb la presidència de la serp i la destral com a símbol d’ETA.
Alguns amics m’han demanat que en pensava, i si en rallaria al meu comentari. Ho vull fer. Ja sé que n’estareu, possiblement, cansats de sentir opinions i de llegir a la premsa els punts de vista d’uns i altres. No vull ser pesat, però alhora vull manifestar el que penso, sigui o no políticament correcte, que de ver m’importa molt poc.

Què m’ha semblat i he sentit davant el comunicat?
§ En primer lloc, dir que estic content pel que expressa ETA de “Alto el fuego”. Dit això, deixau-me dir, que jo que som militar, em recorda expressions molt nostres, i quan dic nostres, em refereixo als que ofereixen, jo entre ells, la seva vida per la defènsa d’un territori (¿Estat, Nació, País?). Qui ho sap! Ho deixo aquí, i torno a que ETA segueix emprant paraules i conceptes militars per dir que vol la pau. Dedueixo, per tant, que no esteim en un procés de rendició, sinó més bé, de condicions que un exèrcit imposa a un altre exèrcit per arribar a la pau. Estàvem en guerra i no ho sabíem?
§ En segón, que tenc dubtes, bé si tenc que ser sincer no en tenc, del que expressa el comunicat d’ETA, perquè diuen :
- ETA quiere ... construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden. Al final de ese proceso los ciudadanos vascos deben tener la palabra y la decisión sobre su futuro. O sigui, i m’he és lícit pensar-ho, que com a condició “sine quan on” reclama l’autodeterminació i, conseqüentment, la posterior independència. Aquesta, de fet, ha estat des de sempre el motiu del terrorisme d’ETA. Si és així de què han servit 40 anys de patiment?
- ETA hace un llamamiento a las autoridades de España y Francia para que respondan de manera positiva a esta nueva situación, dejando a un lado la represión. O sigui, així ho entenc, que tots els òrgans de defensa de la Seguretat Nacional, en aquest cas em refereixo a Espanya, i no a cap altre nació o país, es posin en situació de inactivitat en relació als membres d’ETA.
- Hacemos un llamamiento a todos los agentes para que actúen con responsabilidad y sean consecuentes ante el paso dado por ETA. Vol dir, que les Administracions, entre elles la de Justícia i el poder Executiu siguin generosos amb els presos.

Mirin, per estar ETA en un estat de màxima debilitat, segons ens han venut, no fa falta que digui qui, em sembla que posa moltes condicions. Qualsevol diria que ETA es presenta a la taula de negociacions amb la seguretat de disposar de les cartes guanyadores. És un farol? I el Sr. President del Govern, encara d’Espanya, disposa de bones cartes? Les voldrà jugar?

Mirin jo desitjo que s’acabi la violència, però no a qualsevol preu. Han mort molts companys i conciutadans meus, perquè pugui acceptar que ha estat per no res.

També crec en la justícia i en la igualtat de tots davant la llei, i si és així, això feria inviable acceptar condicions imposades pels terroristes. En aquest cas deixarien la violència?

Però, també, o abans de tot, som creient, i l’Evangeli em diu i, jo ho vull seguir, que la misericòrdia i la justícia van de la mà, i que moltes vegades la misericòrdia actua allò que la justícia castigaria. El que passa és que per què la misericòrdia actuï, és necessari la petició de perdó, petició nascuda de la convicció del mal fet. Aquesta és la única condició que jo demano als terroristes.
L’Estat, Nació ó País espanyol pot ser generós si abans ETA demana perdó, dient que s’ha equivocat durant quaranta anys cometent atemptats que han costat més de 800 morts, tots ells innocents, innocència que ara demana reparació.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL

11 de març 2004 en el record

2006-03-10T19:58:00.000Z

BON DIA AMICS:
Quan estava pensant en el tema d’aquest comentari, escolto per la radio que rallen de que demà farà dos anys de l’atemptat de Madrid.
Me n’adono de que superada la fase de la resposta immediata, per cert que esplèndida, passada també la del desconcert, ja fa molt de temps que ens trobam en la fase de trobar respostes a les preguntes:
Quí? Com? Per què?
Deixant de banda, el qui, de ver que, a nivell personal, no em preocupa gens si fou ETA o Al Qaeda o en Perico de los palotes. Aquesta és una preocupació que els deixo als policies i als jutges.
En quant al com, ja tenc més reserves. Elles neixen de situacions que em semblen incomprensibles, per exemple no entenc la trobada d’una motxilla amb explosiu, sense connectar el detonador, segons he vist per la Tv una radiografia. Això, si és cert, és impensable en un atemptat tan ben planificat i executat. Per tenir l’agilitat necessària, és clar que els terroristes havien de dur les motxilles ja preparades per explosionar, amb uns sistemes de seguretat per evitar l’explosió en moments no desitjat, que s’eliminarien quan interessés i, que s’activaria a través, com sembla, del telèfon mòbil. Si no fós així, ¿us imaginau, que una vegada que les haguessin situades al lloc adient, per fer el màxim de baixes, es tinguessin que posar a obrir les motxilles i connectar els cables d’alimentació del detonador? Tot això amb la gent que passaria pel costat i que empraria, mentre tant, el tren? Això no és possible, ni tampoc ho és que fos un oblit de preparació. Estava destinada a explosionar? No ho sé, per jo aquesta motxilla amb els cables sense connectar son un misteri.
En quant al per què? Hi ha vàries respostes i, poden estar relacionades. De totes maneres, son ganes d’entrar en suposicions. Jo, de totes maneres, si que com a segona opció o com a primera, si tinc clar que es volia incidir de forma decisiva en l’eliminació del PP del govern de Madrid, i si tenc raó en aquesta suposició, és perquè era un govern que molestava molt als autors, siguin uns com ETA, per la confrontació tan directa i sense alternatives, o bé sigui el cas de Al Qaeda perquè quedava justificada la seva guerra contra Occident eliminant un triunvir de les Azores.
L’onze de març de 2004 hi va haver quasi 200 morts i 2000 ferits, però ells i les seves famílies no foren els únics damnificats pels terroristes, que recordo que son els responsables de l’atemptat. A més a més, tota la societat espanyola fa resultar ferida per la desconfiança d’uns contra els altres. Uns polítics i, també els altres, per jo, hi així ho aventuro encara que em puc equivocar, varen fer un ús reprovable, un ús electoral, de l’atemptat. Si l’atemptat era fet per ETA, molt possiblement, es podia esdevenir la victòria per majoria absoluta del PP, i si eren els terroristes de Al Qaeda, guanyaven les files del PSOE.
El resultat de les urnes fou evident, el que dona a entendre que la societat espanyola va creure a Zapatero i no a Aznar.
Un va guanyar, l’altre va perdre, perdó, m’he equivocat: Tots vàrem perdre, perquè en el camí del dolor i de la frustració hem obert entre nosaltres una bretxa plena de desconfiança i de mals gestos, de falta de diàleg, d’insults i d’intents de marginació d’uns partits polítics per altres partits polítics.
Mirau, la democràcia no és això. Uns i altres van donant un espectacle poc gratificant, gens estimulador. No m’estranya que molts joves dimiteixin de la Política. Espero i desitjo una catarsis general, que com a tal seria purificadora.
FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

Alba, maltractada.

2006-03-10T14:59:00.000Z

BON DIA AMICS:
Fa uns dies, tots ens vam escandalitzar amb la notícia dels maltractaments reiterats a una filleta de cinc anys, n’Alba, que a hores d’ara, quan preparo aquest comentari, es troba en coma induït, lluitant per la seva vida.
L’atordiment és general, i ens feim aquesta pregunta: ¿Com poden passar aquestes coses?. Veig que molts periodistes enfoquen la qüestió interrogant-se sobre les fallides de Jutjats i Policia que, ambdós, en tenien coneixement per els serveis sanitaris arran d’unes agressions anteriors, i pel que sigui, varen ser incapaços d’evitar la situació actual de n’Alba.
A jo m’interessa més posar la mirada en l’àmbit familiar de la filleta. ¿Què hi passava al seu si com que es preparés un situació adient per acabar amb una agressió o agressions tan violentes?
Qui va pigar a la filleta? La mare? La seva parella? Des de quan? Recordo que deien els periodistes que la filleta quan anava al parc no jugava amb ningú, se le veia sola i trista. O sigui que ja donava tota la sensació de trobar-se angoixada i traumatitzada.
Si el maltractador fou ell, ¿la mare no se’n va donar compta? ¿Tenia por a la seva parella? ¿I els vesins n’eren conscients? ?I si ho eren, es van dedicar a mirar cap un altre lloc? ¿I l’escola no va ser capaç de detectar un maltractament, quan la filleta arribava marcada?
Vull fer un salt en el meu pensament, i anar-me’n a una Jornada de Teologia que es va desenvolupar el passat diumenge dia 5 de març al Toro. En dita trobada vàrem veure, acompanyats per Ignasi Boada - Doctor en Filosofia, professor de la universitat Ramón Llull de Barcelona- que damunt l’home modern s’hi havien concentrat forces molt intenses, entre altres em permeto indicar: El racionalisme, l’home que és perquè és pensant; la ciència amb tots els seus avanços i la seva promesa d’eternitat; el relativisme i la manca de veritats absolutes fora de la llibertat de l’home; el materialisme que elimina la transcendència; el consumisme que repensa la felicitat de l’home i l’ofereix ara i aquí: com més compris, més feliç seràs; el dogmatisme religiós, com a anexió sense reflexió ni maduresa de normes religioses; El m’enfotisme, res fora de jo mateix m’interessa; l’anarquisme, ningú disposa de cap autoritat per obligar-me a fer el que jo no desitjo; l’immigració i els seus fets diferencials que posen en perill la nostra identitat, i per tant el nostre benestar, potser que egoïsta, però, és a la fi, allò a lo que jo denomino el meu benestar.
Tornant a enganxar-me amb l’assumpte dels maltractaments, me n’adono de que l’homo i la dona d’avui per poder mantenir-se, així ho crec jo, en equilibri davant tantes impulsos, que moltes vegades bufen ben fort, necessita tenir un cabdal de maduresa interior perfectament estructurat. La religió feia aquest acompanyament de l’home i la dona en els moments d’angoixa que vivien, i s’han viscut molts al llarg de la història dels homes. Però, ara ja no, l’home i la dona d’avui en dia, ja no necessiten profunditat en el seu interior lligat a la transcendència, lligat a Déu, que els permetés respirar en moments d’ofegament, i de trobar camí i criteris de vida en moments de fosca.
Ara ja no, Déu és mort deia Nietsche, i si hi és, no ens fa cap falta, la gent en prescindeix. Efectivament, n’hem prescindit tant, que fins i tot esteim aconseguint, quin desenvolupament més impressionant, prescindir de la nostra pròpia humanitat.
Per adonar-se’n, tan sols fa falta llegir els diaris, escoltar la radio o veure la Tv.
Crec que ens podrem felicitar per què ja s’ha aconseguit el repte de l’humanitat: L’home és el Deú de l’home, i potser, també, l’home és l’esclau de l’home?
FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

Caritas

2006-03-07T10:39:00.000Z

BON DIA AMICS:
A jo em passa i, suposo a vosaltres també, que puc trobar-me reunit amb amics, uns seran no creients, els més, i altres sí que ho són. Ho siguin o no, quan rallam de coses positives de la nostra realitat social, és molt habitual que ens trobem d’acord, i ja és dificil!, en què Caritas és una institució amb una tasca molt valorada, i per tant reconeguda per la societat a la que atén.
Per ningú és desconegut que Caritas realitza aquesta feina dins camps tan diversos com poden ser:
> L’atenció als majors.
> El reforç escolar dels infants amb dificultats d’aprenentatge i amb limitacions econòmiques.
> L’acompanyament als adults amb dificultats per trobar feina.
> L’atenció als immigrants i l’apertura de vies d’integració.
> L’ajuda i interlocució entre les persones que necessiten vivenda i les que necessiten companyia.
> L’atenció, acolliment i estímul que ofereixen les Cases d’Acollida als “sense sostre”.
> L’acompanyament dels infants i joves que viuen en una certa marginació, per a través de un oportu guiatge, afavorir la seva integració en la societat.
> La intermediació i proximitat amb els productors del 3er. Món a través del “Comerç Just”.
> La cura i recolzament sense límits a la recuperació, al reciclatge i a la restauració d’estris, fent una decidia aposta per la protecció de la Natura i, reafirmant, el desig de que Menorca sigui per sempre més un lloc privilegiat com a “Reserva de la Biosfera”.
Com és natural, tota aquesta tasca ingent, tan sols es pot fer amb una sàvia mescla de professionals ben formats i eficients, i de voluntaris, la majoria dones, com ja he dit en altres ocasions, que donen temps, atenció i amabilitat a la gent que té la sort de contactar amb Caritas; ells son la cara d’aquesta Caritas tan estimada. Però, de poc serviria tot aquest valuós cabdal de persones i capacitats, si no es comptés, com així és, amb una Gerència i Direcció assenyada, intel·ligent i perfectament preparada.
Si bé tots els treballadors que hi ha a Caritas tenen tota la meva consideració i respecte, hi ha unes persones per les que jo tinc una debilitat especial, deixau-me dir els seus noms, encara que segur que quan em vegin em renyaran, però ho vull fer, perquè en ells es troben maravellosament integrades i en un perfecte equilibri la seva capacitat organitzativa, la gestió i la formació, sense deixar aleshores aquelles maneres, aquella actitud, aquella acolllida, aquell somriure, en fi, aquella escalfor, que surt del cor, i que els que contacten amb ells reconeixen al instant.
Sí, ja sé que encara no he dit els noms. Ells són na Mery Hernández, prou coneguda per la seva vida dedicada a aquest casa de la radio; en Biel Al·lès persona a la que no coneixia més que pels diaris quan jo vivia a Es Castell, i que puc dir, que n’estic honorat d’haver-lo conegut, crec tenir la seva amistad, ell té la meva; i na Maite Carreras, posseïdora d’una capacitat especial per conectar amb els joves, per motivar-los i per acompanyar-los, traient d’ells tot allò de positiu, que ni ells, els joves, sabien que tenien. Em diran i tindran raó que ja no fa feina a Caritas, però n’ha fet, i jo estic rallant d’actituds per jo molt apreciades quan jo també en formava part. Maneres de fer que a jo em van ajudar en la meva responsabilitat, i que ara, vull agrair públicament de tot cor.
Per Caritas en general, i especialment per vosaltres, Mery, Biel i Maite. Moltes, moltes gràcies.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

Efecte Invernadero

2006-03-01T16:32:00.000Z

BON DIA AMICS:
El Ministeri de Medi Ambient, com no podia ser de’altra manera està preocupat pel Canvi Climàtic. He decidit informar-me una mica, i poder-ne fer cinc cèntims del que això representa.
Entre altres, hi ha tres emisions que es consideren fonamentalment com d’efecte “invernadero”: son el Diòxid de carboni, el Metano, i el Diòxid de Nitrògen, i que són produïdes per l’utilització industrial de combustibles fòsils (els hidrocarburs), per la tala i la cremació d’arbres, l’ujtilització de fertilitzants químics i per les emissions dels automòvils.
L’excés d’emissions dels gasos d’efecte invernadero fa que l’alliberament a l’espai de l’energia calòrica per irradiació sigui més petita; augmentant, per tant, de forma progressiva, la temperatura del planeta.
I aquest escalfament progressiu ens ha conduït, irremediablement, al Canvi Climàtic, que podría, segons ens diuen els entesos, al augment d’un grau en el promig de les temperatures cap allà a l’any 2025.
Aquesta elevació de la temperatura en un grau, alerten els científics, que és una situació mai experimentada, o com mínim mai valorada per la ciència experimental. Els efectes d’aquest fenòmen, que de fet, ja ha començat, representaria l’escalfament de les zones àrtiques tres vegades més que en els tròpics, significant, com podeu entendre, una tombarella total de la climatologia mundial.
Les conseqüències seria, a la llarga, la fusió dels gels dels pols amb l’augment del nivell del mar en uns 1 ó 2 metres, que semblant poc a la nostra visió, podria representar una catàstrofe inimaginable, tenint en compta que més del 50% de la població mundial viu en zones baixes costaneres, essent inundades moltes d’elles abans de 100 anys.
Com a efectes col·laterals, canviaria el sistema hidrològic, amb pluges de gran intensitat en alguns llocs i grans sequeres en altres, que de moment, estan sense determinar de manera totalment precisa, encara que sí de manera aproximada. Espanya i el seu entorn illenc, sembla, que estarien en zones que patirien sequeres severes, amb tot el que això significa per l’agricultura, la ramaderia, el món forestal.
I davant tot això, nosaltres que hi poden fer?
Es recomana que tinguem en compta uns simples consells:
▫ En cas d’utilitzar cotxe de gasolina amb plom, adaptar-hi un catalitzador per eliminar l’emissió de partícules de plom a l’atmosfera.
▫ Compra, si és possible, de cotxes híbrids, que funcionen amb gasolina i electricitat, ja que permeten reduir en un 30% la contaminació.
▫ Ús d’energies renovables, com son la Eòlica, la Solar o la geo-tèrmica.
▫ Utilitzar, sempre que es pugui, fluorescent com a punts de llum abans que resistències incandescents i els halògens.
▫ Quan compri un electrodomèstic, s’asseguri que la seva clasificació energètica és la A i, en el cas dels frigorífics és el A++.
D’aquesta manera tan senzilla, entre altres mesures, com és que el respecte a la natura sigui un valor imprescindible per part dels nostres polítics, podrem col·laborar en la possibilitat de deixar als nostres fills i nets, un món en el que, encara, hi puguin viure.
FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL

Manipulació genètica

2006-02-27T18:10:00.000Z

BON DIA AMICS:
Són moltes les coses que passen al nostre entorn, i moltes les notícies que hem pogut llegir o escoltar els darrers dies, entre totes elles, a jo lo que més m’ha interessat ha estat l’aprovació pel Congrés dels Diputats del projecte de Llei de Reproducció Assistida, del qual el Ministeri de Sanitari, via internet, en treia aquest línia d’actuació com a cabdal :
§ Serà possible realitzar tècniques preimplantacionals amb fins terapèutics per a tercers, prèvi anàlisi del cas per la Comissió Nacional de Reproducció Assistida. És a dir, que podrà generar-se un fill, els teixits del qual siguin compatibles amb els del seu germà malalt per poder, en un futur, curar-lo.
A la vegada, també via internet, veig que el Vaticà ha dit, i segueix dient que:
§ Les cèl·lules mares s’ha proposat, obtenir-les a partir d’embrions no utilitzats en la fertilització “in vitro”... Aquest mètode involucra la necessitat de donar mort a l’embrió i ha de ser absolutament refusat. Tampoc és lícit obtenir cèl·lules mare a partir d’un embrió generat per clonació, de fet, diu literalment: “Tot tipus de clonació terapèutica que impliqui la producció d’embrions humans i la seva posterior destrucció per obtenir cèl·lules mare, és il·licit.

Davant això, la meva perplexitat ja és inabarcable, i per tant, m’he posat a cercar informació, i, per acabar-ho d’aclarir, me’n adono que tota aquesta informació es troba a un costat o altre entre dues forces: la dels científics per els quals la ciència és l’absolut i els científics cristians per els quals la ciència és una via de reparació i d’explicació. He fet lo que he pogut i he trobat això:
1. En el procediment de fertilització “in vitro” es podran fertilitzar els òvuls que els metges considerin necessaris per assegurar, dins lo que cap, perquè no hi ha garanties -de fet és una tècnica molt ineficient- per aconseguir l’embaràs de la dona. En cada implantació es seguiran posant tres embrions. Els embrions que sobrin seran congelats i queden, mitjançant la deguda autorització dels donants, congelats en els bancs d’embrions.
2. Existeixen altres maneres d’obtenir cèl·lules mare: les que es denominen “adultes” i s’obtenen de la “placenta”, del cordó umbilical, de la mèl·lula del ésser nat... (Recordem la notíca de l’infanta Leonor).
3. Les cèl·lules mares, tant si són, embrionàries o adultes, són cèl·lules molt indiferenciades i pluripotencials… presents en els “blastocits” (o sigui, a partir del quart dia de desenvolupament embrionari… En el laboratori és poden cultivar i induïdes a diferenciar-se en qualsevol tipus de cèl·lules… (que) podrien ser utilitzades per reparar o trasplantar òrgans.
4. Es sol rallar de pre-embrió per designar un embrió de menys de 14 dies…Indicant que encara no s’ha iniciat la “vida humana”. L’ Església diu que (de fet) el que és pretén és fer permissible, forçant l'ètica, una manipulació inacceptable dels embrions.
5. Per curar a un malalt greu caldria partir de cèl·lules del mateix malalt, per evitar problemes de refús immunològic, per la qual cosa hi hauria que assetjar la denominada reproducció terapèutica.
6. Les investigacions amb cèl·lules mares d’embrions congelats, tan sols, obren línies d’investigació, però, de moment, sense cap relació directa amb casos o patologies concretes. Són investigacions a llarg termini..., que és possible que donin solucions a malalties al preu de destruir desenes de vinyes humanes embrionàries... Destacats investigadors consideren que aplicant cèl·lules mare adultes no és poden trobar tractament pels malalties greus abans de 5 a 10 anys. De previsions amb cèl·lules embrionàries ningú s’ha atrevit a fer-ne.
7. Les línies d'investigació, fins ara, amb cèl·lules mare embrionàries no han donat resultats, al contrari que amb les adultes, però s'utilitzen les primeres per ser més abundants, encara que suposin la seva mort.
Mirau, arribats a aquest punt, ja tenc clar que lo únic que tenc clar és que la ètica de preservar la vida humana, l’Església Catòlica la posa des de el moment de la concepció i que els científics que volen seguir amb les investigacions amb embrions, marquen el punt de la vida humana a partir del dia 14 de la fecundació, mentre tant, els consideren pre-embrions, sense individualitat.
No és un problema de que se sigui ètic o no, tothom diu que té la seva, per tant, dic jo, serà qüestió de quan s’aplica la ètica.
Jo, analfabet científic, me n’adono de que ningú em pot assegurar quan un embrió és, ja un ésser humà, i com que no m’ho poden assegurar, reclamo que la dignitat els hi sigui assegurada a lo llarg de tot el període embrionari i que d’un ésser humà, encara que sigui per defecte, no en fem una cosa.
I tal vegada, seria bo, i voldria animar a les Administracions, a que en lloc de crear bancs d’embrions, creïn o potenciïn els bancs de cordons umbilicals, placentes, etc... Seria un material, sempre a disposició dels futurs malalts i no pressuposa cap problema ètic. I vosaltres què en pensau?

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

Vinyetes de Mahoma

2006-02-14T17:49:00.000Z

BON DIA AMICS:

Aquests dies, som oïent atent i freqüent de distintes emisores de radio, també ocupa part del meu dia la lectura de la premsa diària. I, entre altres noticies, hi trobo comentaris, opinions, que toquen i no aturen sobre les vinyetes de Mahoma.
Tocar aquest assumpte i disparar-se l’adrenalina de molts tertulians és dit i fet, i per diverses raons, i possiblement, totes elles ben enraonades.
Uns, emparen la seva postura en la consecució de la laicitat, a on la fe, s’ha de quedar en l’àmbit de lo privat, essent les lleis les que vertebren “lo públic”. Aquests opinants, valoren, per tant, com irrenunciable els valors occidentals, que ens donàrem de resultes de la Revolució francesa, amb el triple concepte que emmarava la nova societat europea: “Llibertat-Igualtat-Fraternitat”. D’aquests conceptes s’han desprès, entre altres, la llibertat d’expressió; llibertat aconseguida amb sang i llàgrimes en conflictes interminables i, per tant, aquests contertulis la defensen com a molt important, de fet, en fan marca de la identitat de l’ésser ciutadà democràtic. Res pot posar, troben ells, traves a la seva llibertat d’expressió més que els tribunals.
Amparats en aquesta idea, concepte, ètica, religiositat, alguns MCS han usat i abusat de la seva expressió, lliure o no, ridiculitzant, sempre que han volgut, i ho han volgut moltes vegades, tot el que fés referència al cristianisme, judaisme i, ara, la religió musulmana. Tot el que fés referència a la fe i a la religió era, al seu entendre, menyspreable, i així ho han fet evident en prou ocasions.
D’altra banda, hi ha totes aquells opinants a la radio i altres MCS, que consideren que la fe, és tan íntim, tan delicat, tan important per la vida de les persones, que els drets de la llibertat d’expressió quan tractin d’aquests assumptes s’han de veure, afectades per un filtre, en primer lloc personal, per part de l’autor, i després per part de l’empresa. No en la recerca d’una censura prèvia, sinó més bé, de la convicció de que és important de que la societat disposi d’uns sistemes de control per evitar conflictes innecessaris, que es poden, i de fet es donen, només per què uns no valoren els principis dels altres.
Esperant aquest maduració de les empreses dedicades a la comunicació, molts creients s’han sentit ferits molt íntimament i, senzillament, n’han fet peticions de disculpes o ho han reclamat, als tribunals.
Davant això, en JAVIER MARTÍNEZ-TORRÓN (Catedràtic de la UCM) escriu a ABC: “La jurisprudencia de Estrasburgo (Tribunal Europeo de Derechos Humanos) permite extraer dos conclusiones importantes. La primera es que hace falta estudiar a fondo la cuestión de hasta qué punto el derecho a la libertad de religión o de creencia incluye la protección de los sentimientos religiosos de los ciudadanos frente a ataques amparados en principio por la libertad de expresión. Estaríamos entonces ante un conflicto entre libertades que habrá de enjuiciarse en cada situación concreta. Una religión -también se ha dicho en Estrasburgo- no puede esperar permanecer libre de toda crítica. Pero eso no significa que la libertad de expresión constituya patente de corso para agresiones gratuitas realizadas con la exclusiva finalidad de provocar.La segunda es que el Derecho occidental está firmemente persuadido de que esas agresiones pueden ser combatidas por medios legales pero nunca mediante la violencia. La sátira superficial sobre la religión toca un punto muy sensible para muchas personas, y no parece muy adecuada para favorecer el diálogo intercultural, pero no justifica acciones violentas realizadas supuestamente en nombre de Dios.
Encara diu: “El problema no es nuevo. La burla pública de lo sagrado o las manifestaciones blasfemas son un fenómeno ya añoso en Occidente, amparado por una vaga proclividad social a aceptar que la libertad de expresión exige la tolerancia de esos hechos, sobre todo en relación con la religión más extendida en nuestro ámbito cultural: el cristianismo. De ahí que el sociólogo italiano Massimo Introvigne se haya referido al anticatolicismo como «el último prejuicio aceptable», apuntando con ello una cierta permisividad de nuestras sociedades hacia expresiones que no se tolerarían si tuvieran, por ejemplo, carácter antisemita, racista o sexista”. I finalment: “Lo que sí es nuevo es la reacción generada por las caricaturas danesas en un hábitat religioso, como el islámico, no acostumbrado a encogerse de hombros ante manifestaciones gratuitamente ofensivas contra su religión y sus profetas”.
O sigui, així ho dedueixo, que tota la tensió, i per tant, les pol·lèmiques obertes als MCS, la preocupació que destil·len els nostres governants, ho són no perquè Occident es troba preocupat pel mal que poden fer la llibertat d’expressió mal emprada, sinó, més bé, pel mal, en forma de violència, que li pot tornar com un “boomerang”. De fet, fins ara, no n’era necessari parlar-ne d’aquest tema, sinó era entre rialletes, és clar l’objectiu era l’Església Catòlica i els catòlics – els MCS ja ho saben- no som donats, gràcies a Déu, a aquests usos violents.
Fa estona que ho crec i m’ho heu sentit a dir més d’una vegada: Tenim una societat hipòcrita. Que se la dona de viure en llibertat, però a la que pot, li encanta sotmetre als altres a la seva voluntat. Crec que potser ens vagi bé el conflicte entre una cultura totalment racionalista enfrontada amb una massa d’exaltats, que de fet no són la majoria dels musulmans, que són gent pacífica i que cerquen la pau, però els integristes als que hem refereixo han fet de la seva fe, irrenunciable, una cultura que no cedeix davant res, inclos la pròpia mort. Crec que d’aquest conflicte hem podem aprendre tots: ells –els nostres germans musulmans- i nosaltres. Lo que no sé a hores d’ara és a quin preu.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL.

Pastoral Social de l'Església

2006-02-06T17:50:00.000Z

BON DIA AMICS:

Els passats dies 2 i 3 de febrer, Mn. Fernando Fuentes Alcántara va convocar en el Seminari de Menorca a totes aquelles persones que sentint-se interessades i convidades, hi van voler anar. El tema que ens hi va reunir fou “La Pastoral Social de l’Església”. El conferenciant en feu a cada jornada una breu exposició, donant coneixement del que diu el “Compendi de la Doctrina Social de l’Església” i després vàrem esser convidadats a trobar-nos en grups de feina per reflexionar sobre la nostra realitat eclesial inserida en la societat del s.XXI.
Producte d’aquestes exposicions inicials i dels debats posteriors, en vaig treure les següents conclusions personals:
1. Què l’Església, considerant així el conjunt de persones batiades, que es senten formant part del cos eclesial, i això engloba a clergues-religiosos i laics, es troba en l’actualitat descolocada en el si d’una societat que s’ha fet, o l’han feta, laicista, racionalista, relativista, utilitarista, humanista, i com a resultat de tot això, no valora com a important el concepte i significat de la transcendència. Davant aquesta situació que no és d’ara, encara que ara es reconegui d’una forma més clara i oberta, ha deixat a l’Església davant un interrogant: Com asseure’s a la taula de l’homo d’avui i reflexionar junts.
> Aquest repte que s’ha d’enfrontar té unes certes dificultats:
1. L’Església no és acceptada com interlocutor per una part de la societat perquè no li reconeix credibilitat, i no li reconeix credibilitat, possiblement, perquè no la veu coherent amb la missió d’acompanyament espiritual que li ha estat encomanada. Falta de coherència observada per molts sectors, i així criticada, per postures en benefici de la seva temporalitat i que, a judici també de molts, es posava en contra de l’evangelització de l’ésser humà. O sigui que reconeixo el pecat de l’Església, i també reconeixo que en el pecat l’Església, que ja dic som tots els que ens sentim cristians, hi tenim la pròpia penitència de la no valoració: Possiblement no ha aparegut prou la nostra identitat, identitat que és la marca originària, inconfonible: “Mirau com s’estimen”.
2. A demés de la falta de interlocució, considero imprescindible que el nostre llenguatge l’entenguin les persones a les que ens dirigim. I ara això no passa. Tenim un llenguatge d’anar per casa. Que funciona entre les parets de l’esglésies, però que no serveix per dur endavant la tasca de “anar a missió”. Per anar-hi, possiblement, hi haurà que recuperar un llenguatge nou i vell. Nou perquè, tal vegada no l’hem emprat massa en els darrers temps, i vell, perquè és el que entenia tothom, fossin de la nacionalitat que fossin, el dia de la Pentacosta, quan els amics de Jesús foren omplert de l’Esperit de Déu. Llenguatge, que en lloc se’ns diu si era el grec, l’arameu, el llatí. Dóna a entendre que era un altre el llenguatge que empraven: Podria ser el testimoni? Testimoni, per cert, que a molts d’ells, els va dur al martiri.
2. Per acabar, vull dir, que la meva esperança, que diposito en Jesús, em diu que les passes que hem de donar, entre tots, han d’anar en direcció a una forta germanor a nivell de comunitats parroquials, , a on l’eucaristia i la pregària siguin centre d’una profunda espiritualitat, que ens ajudin a tots a recuperar una vertadera identitat cristiana, lloc i comunitats a on les capacitacions de cadascú siguin formades i, a on els seus membres siguin animats a posar les seves qualitats al servei del poble. Poble que, recordo, es troba, molt més fora de les portes de les esglésies que a dintre. Poble, que al meu entendre espera referents, hi els espera, possiblement, sense adonar-se de que els cerca, però sí que desitja que disposin dels valors i humanitat de que n’era dipositari, a mans plenes, aquest Jesús que viu des de fa 2000 anys.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

Pastilla del dia després

2006-02-04T17:46:00.000Z

BON DIA AMICS:

De resultes del meu comentari, del passat dia setze de gener, sobre els avortaments, un bon amic em plantejava un nou repte: Per què no ralles de l’ús de la pastilla del dia després.
Li agraeixo al meu amic la seva proposta, que considero delicada, però que me reclama reflexió i, també, un comentari.
Dir en primer lloc, que jo som fill d’un temps, en el qual tot lo referent a la sexualitat es veia com a cosa dolenta, i com ens deien els nostres educadors es valorava com a pecat.
En segon lloc, dir, que la transformació de la nostra societat ens ha dut de viure negativament ,i per tant, amb un cert secretisme el nostre desenvolupament sexual, a fer-se des de ja fa uns anys a una exhibició quasi, i si em permeten, sense quasi, pública.
Les relacions sexuals, reservades, per la considerada gent respectable, al status de casats, ja fa temps que han romput els motllos i tenen la seva presència en qualsevol dels moments de la vida del al·lots/es, a partir de la seva pubertat.
Es clar que, a edats molt primerenques, les relacions intimes no tenen altre motivació que l’atracció sexual entre companys/es i/o amics/gues, i no, es clar, per contribuir de forma activa a la demografia d’Espanya.
No és infreqüent, pel que sento comentar als meus fills i altres joves que formen part del temps d’oci nocturn de la nostra illa, que dites sortides acabin amb l’acte sexual.
Hi ha varis factors que conflueixen en l’actualitat, i que ens duen a plantejar-nos que passa:
1. Persones molt joves, amb tot el que això significa de falta de maduresa, en altes hores de la matinada. I en llocs a on la beguda i la droga és habitual.
2. En uns ambients a on es valora positivament ser lliberal amb les costums, o dit d’altra manera, es valora negativament el tenir principis.
3. Formant part d’un grup que té el criteri que aquell que, encara, no ha fet l’amor el consideren un fiet o una fieta. I per tant, té un cert caràcter iniciàtic.
4. Joves amb gran facilitat per accedir als preservatius o altres medis anticoncepció.
5. Joves que ja han arribat a la total banalització de les relacions sexuals, considerant-los com una bona forma de passar-s’ho bé, possiblement, la millor per acabar una nit de trobada festiva.
Fet aquest preàmbul, tothom entendrà la perplexitat que l’entorn actual representa per la meva manera d’entendre la vida, etc... El canvi, efectivament, ha estat molt vertiginós i m’ha reclamat un esforç per entendre la situació d’ara, intentant no considerar negatiu tot el que són canvis generacionals. Tinc que dir-lis, de tot cor, que em costa.
Aquesta reflexió vol ser més objectiva que valorativa, més a la recerca de la salut física i psicològica que no la moral, encara que considero imprescindible una ètica personal, social, política, etc.
Per documentar-me he anat al gran “Calaix de Sastre” què és Internet i, allà, he trobat unes consideracions que voldria compartir amb vostès, sobre tot van dirigides als pares i mares amb filles, molt joves, que poden trobar-se en situacions ja ressenyades anteriorment.
Em va sorprendre la quantitat d’avortaments, que es reconeixien, a l’any 2004, que els recordo que eren 85.000, i em plantejo quants avortament es devien fer d’amagat.
Aquest nombre de fiets morts “no-nats”, indiquen de forma clara el fracàs més escandalós dels sistemes actuals de prevenció d’embarassos. Les causes segur, com ja diuen els entesos, son moltes i la confluència de totes elles damunt gent tan jove, fa molt difícil de resoldre aquest punt.
De resultes d’aquest fracàs de la contracepció tradicional, sigui pel que sigui, bastants al.lotes es veuen temptades d’utilitzar la pastilla del día després com a anticonceptiu.
Si el risc de l’avortament és la mort del “no-nat”, el risc de l’us de la pastilla del día després són per la que s’ho pren, així ho diuen els prospectes: vòmits, vèrtigen, cansament, mal de cap, mal al ventre, sensibilitat mamaria, sangrat vaginal.
La Food and Drug Administration (FDA) del Departament de Salut dels Estats Units ha advertit que ha detectat casos de Sepsis. I ha avisat de la mort de quatre dones a California des de septembre de 2003 a juny de 2005, que varen seguir aquest tractament; i en un altre comunicat posterior, diu que ha rebut informes d’infeccions bacterianes greus, hemorragies, embarassos ectòpics, etc...
Jo no responc dels informes que es troben penjats a Internet per el Departament de Salut dels Estats Units, però, al menys crec que son preocupants per tots, i sobre tot, pels pares i mares que tenen filles d’aquest perfil. A partir d’aquí, cadascú que assumeixi la seva responsabilitat.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL.

Dones solidàries

2006-02-04T17:45:00.001Z

BON DIA AMICS:

Estic enamorat d’una dona, així és: aquesta és la meva esposa, na Magdalena; però, a la vegada, estic enamorat de la dona en general, m’explicaré: em té captivat la forma de ser i comportar-se l’etern femení a lo llarg de la història, que vull circumscriure, tan sols, a la meva història de ja fa 55 anys.
La dona que havia estat des de que jo era petit, un element vital per la cohesió de la família, la que essencialment transmetia les arrels més pregones de la tradició, la que acompletava la necessària disciplina de capacitacions necessàries per obrir-se camí en la vida, cosa que a casa meva el meu pare va tenir molta influència. Ja dic la dona de la casa era la que arrodonia el comportament social dels infants amb tota aquella sèrie de costums, que després li vàrem dir “Urbanitat”, i que a ca meva, senzillament, era educació i respecte.
Aquelles dones, entre elles la meva mare, mantenien l’estructura familiar, també acompanyaven al seu homo en totes les tasques internes o externes que fossin d’importància, sempre disposades a recolzar en el moment en que la debilitat fos clara.
Potser que el recolzament en els estudis fos cosa del pare, però la resta de coneixements de vital importància era cosa de la mare i... de l’avia, quina importància tenia l’avia en l’interior de la llar. Però aquestes dones, a les que em refereixo, no tan sols tenien una gran competència al interior de la familia, a demés eren lluitadores incansables, com moltes ara, i treballadores de fàbrica o a casa seva, com moltes ara, intentant i aconseguint, com podien, combinar les seves feines professionals amb les seves ocupacions (sempre la doble jornada) de la casa (com moltes ara).
El temps va anar passant, les dones es feren més independents econòmica i socialment, algunes d’elles rebutjaren el “paper” que abans moltes generacions de dones havien realitzat, es volgueren assimilar als homos en tot: això vol dir en el nivell d’estudis –ja ho fan, i molt bé per cert-, a nivell laboral –moltes vegades a un mateix nivell d’eficiència que els homos, se’ls paga per davall d’ells i això és injust-, a nivell de tasques a la llar –i ho considero totalment just que la parella comparteixi les feines i les responsabilitats-, i en qualsevol dels altres nivells que la vida ofereix al ésser humà, sigui dona o homo.
Però hi ha una qualitat de la dona, que m’encanta: Ella, la dona en general, que ha originat una revolució per aconseguir l’igualtat de la dona, a la vegada, impulsa tota una revolució social, no només perquè arrossega a l’homo, vulgui o no vulgui, en la transformació cap a la modernitat; sinó per què a demés amb la seva sensibilitat sempre se la troba en els moments i llocs on la mà del ésser solidari és més necessària.
Amb la meva experiència, poca ja ho sé, de responsable en tasques socials era curiós observar amb quines persones em relacionava per resoldre, lo que bonament podíem, les mancances de la gent necessitada, que a la vegada, no deixava de ser, un intent de donar solucions als problemes originats per la nostra societat, què, acceptem’ho, moltes vegades és veritablement injusta.
Repeteixo que la gent que em rodejava era majoritàriament, sinó totalment, dones. Bones dones, de forta personalitat, amb ganes i entusiasme, que eren capaces de combinar totes les seves facetes: treballadores-mares-esposes i alhora agents de solidaritat. Moltes vegades he pensat: I els homos on eren? Per acabar, jo crec que aquest món, si té solució, la tindrà quan el famós tarannà que imperi sigui la sensibilitat i el saber fer que les dones tenen com a identitat essencial.
Només dir a totes: Gràcies per tants anys de col·laboració plens de somriures.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

Immigrants

2006-02-04T17:45:00.000Z

BON DIA AMICS:

Aquests dies, ens arriben noticies amb gran profusió d’imatges, d’una soterrada guerrilla urbana en el cor de França. Con-tertulians diversos, també de diferents MCS, expliquen que aquesta violència no té tan a veure amb el “xoc de civilitzacions” com amb el fracàs de l’integració dels antics immigrants en el sí de la societat francesa.
Diuen i expliquen, que si bé la filosofia i el tarannà de la República francesa és humanista i oberta, en canvi, aquesta integració d’igual a igual, ha trobat forts entrebancs en el bell mig del carrer, a on la discriminació del francès blanc es fa sentir damunt les espatlles del francès de color, la majoria d’ells, originaris de les antigues col.lonies franceses a l’Àfrica.
També diuen i expliquen, que la resta de l’Europa benestant, receptora d’immigrants no es troba en l’actualitat, i, possiblement, manco en el futur, protegida de fets violents, com a resultat de la inexistència de veritables polítiques d’integració social.
Rallant del nostre territori nacional, i deixant de banda, si ho estic fent de la totalitat de l’Estat o de cada autonomia (possiblement nació) en particular, tinc que dir, que he tingut l’impresió d’haver assistit a una posada en escena d’actuacions posades en marxa per disminuir l’impacte inicial de l’arribada dels immigrants en el si de la nostra societat. Uns exemples: les parròquies donant menjar a immigrants que passen necessitat, Caritas Diocesana atenent a través de les seves Cases d’Acollida les necessitats de sostre, així com l’acompanyament i assessorament en la inicial formació laboral i d’adquisició de recursos de recerca de treball. També altres organismes vinculats amb la pròpia Administració local, illenca o balear, formant en el coneixement de la nostra llengua o del castellà, per ajudar-los a comunicar-se i, així, poder trobar feina. Demano perdó si em deixo moltes coses, tan sols cito les que per mi son més conegudes.
De fet, ara que hi pens, a Menorca no ens falten els conflictes, petits gràcies a Déu, però conflictes així mateix, amb gent de cultures diferents a la nostra. És necessari integrar-los a dins de la nostra societat, amb l’esforç de tots, i dic de tots, perquè alguns d’ells no en tenen cap interès; uns, per no perdre les seves arrels culturals i, altres, perquè consideren la seva estada entre nosaltres com un fet temporal.
L’Administració, sobre tot, té una veritable patata calenta, que no es pot aclarir, ho repeteixo, només, amb polítiques inicials a l’arribada dels immigrants sinó que s’ha de perllongar en el temps.
Tot això per dir que, les Administracions i els ciutadans, en particular, per millorar la qualitat de vida i la integració d’aquestes persones tindríem que recolzar el funcionament de les Associacions d’Immigrants, facilitant-los al màxim la seva tasca. Ho hem de fer perquè ens importa la dignitat d’aquestes persones o, si més no, al menys per salvaguardar els nostres interessos. Hi estan vostès d’acord?

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

Serveis funeraris

2006-02-04T17:44:00.000Z

BON DIA AMICS:
Aquesta setmana passada, 500 persones, així ho deien els MCS de Menorca, ens vàrem reunir en el Teatre Salesià de Ciutadella. El motiu no era altre que atendre la II Trobada informativa, convocada per l’Associació “En Defensa de Sa Propietat” de Ciutadella. Aquesta Associació a través de la seva Secretaria, va fer narració de les passes donades per fer arribar a l’Ajuntament de Ciutadella les queixes dels usuaris i, posteriorment, les proves de les infraccions de la UTE Edifincas-Funeraria Bonet en la gestió de la concessió atorgada per dit Ajuntament. El President va rematxar el clau quan va fer present, de manera pormenoritzada, les diferents i abundants anomalies que els usuaris els van anar denunciant i ells en varen donar compta a la Instructora de l’Expedient Informatiu, obert per l’Ajuntament, a la concessionària, i que ara ja ha esdevingut Expedient Sancionador, així ho varen dir. Va quedar molt clar als presents en el pati de butaques del teatre que les infraccions de la Ordenança Fiscal, que regulaven les tarifes dels serveis funeraris eren vulnerats molt freqüentment i, també, en manipulació de documents comptables. Entre altres, comentaven l’obligació que donaven a entendre als usuaris del mort, que volia fer trasllat de les restes, per exemple, entre el cementiri vell i el cementiri nou, dic que es veien en la obligació d’acceptar l’ús del cotxe funebre, quan no n’era necessari, tot açò, com es clar, amb el lliurement del rebut corresponent. I com aquesta, és van dir moltes altres; entre elles i, amb dol, l’aprofitament dels moments de especial sensibilitat de la familia per contractar serveis no necessaris. Sense rallar de les tarifes abusives, si les comparam amb un altre municipi com és el de Maó.
L’Associació, a través del seu president, de totes maneres, no tan sols va fer enumeració de les falles detectades en la gestió de la concessió. També va repartir estopa de la bona a l’Administració local, a qui va acusar de que si la UTE havia abusat greument, era perquè l’equip de govern municipal ho havia permès; que de fet la falta de control, a la que estava obligat, havia donat a la UTE, no una concessió, sinó més bé carta blanca, quan va veure que no era controlada.
En aquest moments del meu comentari, vull lloar la posició de la Tinent de Batlle, la Sra. Antònia Gener, que va aguantar, com va poder, la forta estirada d’orelles que rebia l’equip de govern en públic. Però, gràcies per acceptar valentament donar la cara, quan hom se’n dona compta de que s’ha equivocat. Plantejà la Sra. Antònia Gener una modificació de la Ordenança Fiscal per adequar-la a la realitat social. Enhorabona pel compromís. No va voler comprometer-se, públicament, en que la sanció a aplicar derivaria cap a la rescissió, que va ser demanada generalment per l’assistència a la reunió. De ver que desitjo que la netedat imperi en les properes actuacions municipals, i a demés, amb una gran transparència: de fet la gent ho reclama.
També hi va haver llenya de la bona per la oposició. El president va criticar la falta de control al equip de govern en aquest assumpte. Li recordo, i ell ho sap demés, que dita oposició és més testimonial que altra cosa, sabent com sabem, que es governa amb majoria absoluta de vots i tarannà. Però, per mi que el President té molta raó en que als partits de l’oposició hi va faltar més sensibilitat i finesa davant aquestes queixes dels usuaris. I que volen que els hi digui, això desqualifica, al meu entendre per representar políticament a la ciutadania. Tan sols espero, com ho espera Joan Triay, president de l’Associació, que l’Ajuntament en tregui conclusions que els serveixin per les altres concessions que han posat en mans privades; no sigui que d’aquí a un temps ens trobem amb més sorpreses. I no sempre agradables. No ho troben?
FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

Transport aeri

2006-02-04T17:43:00.001Z

BON DIA AMICS:
Ara que ja ens trobam a mitjan curs, em reafirm amb el meu objectiu de quan vaig començar a fer aquest comentari: Em vaig proposar en el seu moment, i ho torno fer ara, que no desitjava, ni podia, representar als intel·lectuals o gent molt instruïda amb les meves reflexions, i sí que ho volia fer amb la majoria de gent que no té una veu pública. Volia i vull, donar veu al sense veu, ser el una persona com qualsevol altre del mig del carrer d’aquest gran majoria silenciosa que forma la nostra societat actual.
Aquestes persones no disposaran de grans estudis però son gent amb seny i capacitat de discerniment. I que no entenen que problemes s’eternitzin sense trobar-s’hi solució.
Un d’ells és el tranport aèri. I què voleu que us digui, jo, un més d’aquesta majoria més o menys passiva, que no té capacitat, sembla, d’influència i que es sent molt poc escoltada, excepte que ens trobem en temps de campanya electoral; no entenc, o tal vegada sí, a on és el problema, que sembla irresoluble, del tranport aeri.
He intentat, no sé si ho he aconseguit del tot, tornar enrera la meva memòria per, agafant distància, poder tenir una millor perspectiva del moment que vivim. Per lo que recordo, s’han succeït tres moments que s’han anat seguint els uns als altres:
1. Reclamacions de augment del percentatge del descompte dels residents, a la recerca de passar del 33 al 50%. En aquest moment es troba en el 45%. Estan previst que sigui actualitzat aquest any 2006 per arribar a la quantitat prevista del 50%.
2. Reclamacions del Servei públic entre illes, amb totes les postures que volgueu imaginar per defensar cadascú la seva argumentació sobre les tarifes. Aconseguit, però sense una influència positiva, degut a que les pujades realitzades per la línia aérea l’han minusvalorada.
3. Reclamacions del Servei públic Illes-Península, a hores d’ara amb diversitat d’opinions i arguments a favor i en contra; uns perquè expliquen que eliminaria la competència; altres diuen que és l’unica solució, vist que tampoc hi ha competència entre línees, ja que es posen d’acord amb el preus, i d’açò en tenim experiència.
Segur que deu ser un problema seriós, però no ser si tan seriós perquè encara, una illa, aquesta, que pretén seguir vivint, i suposo que bé, del turisme, no tingui a hores d’ara resolt el problema del transport aeri, que és vital per la nostra supervivència.
Quan llegeixo o escolto a tants i tants de polemistes rallant de lo raonable i certa, per ells, de la seva postura, penso amb aquella narració amb la discussió entre els conills de si els cans que els perseguien eren “galgos o podencos”, per al final, per mantenir-se en una discusió sense sentit, perdreu tot. Em sembla, que si seguim així, i no ens posam d’acord -de ver que no ho crec, perque no sembla trobar-se aquesta virtud en la nostra genètica menorquina- se’ns pot passar per davant del nas l’oportunitat de mantenir el nostre benestar illenc.
Per no rallar del canvi de postures dels nostres polítics, segons que estiguin al poder o a l’oposició. De ver que no els fa vergonya?
Al final, lo que desitja tot menorquí, suposo, és que quan per motius greus o, altres d’esbarjo, necessiti sortir del seu lloc de residència, ho pugui fer a un preu just. Justícia que té que tenir equiparació amb la que reben altres ciutadans espanyols en terra peninsular. Tenint clar, que l’aire és el nostre AVE. I per tant, si l’Administració de l’Estat fa una aportació significativa per el ferrocarril d’alta velocitat, tenint altres alternatives, molt més en el cas dels illencs, que no en tenim altre han d’invertir en garantir tarifes raonables.
De la mateixa manera, deixeu-m’ho dir: és injust que els residents habituals a la nostra illa, perquè no son comunitaris, no puguin beneficiar-se del descompte de resident. Això diu molt del sentit mercantilista d’una Administració, que em dona contínuament mostres d’insensibilitat.
FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

Dénix

2006-02-04T17:43:00.000Z

BON DIA AMICS:

Jo també era un dels espectadors que no donaven crèdit a lo que veien, que la fàbrica Dènix s’anava cremant de forma imparable.
Davant de la fortalor del foc, al cap i al cor hi eren presents les pèrdues econòmiques que per Ciutadella i Menorca representava la desaparició, espero que momentània, de Dènix..., però, sobre tot, la gran preocupació era pels treballadors de la fàbrica i per les seves famílies.
Açò era el que preocupava a la bona gent de Ciutadella, de fet, manifestacions d’autoritats municipals i autonòmiques denotaven que feien costat als afectats en aquells moments de desgràcia.
Però, no tothom estava, sembla, preocupat per lo anterior: un regidor en unes manifestacions a la premsa es mostrava interessat per altres qüestions més específiques.
Em demano, si aquest interès era en benefici dels ciutadans de Ciutadella o, tal vegada, a la recerca d’interessos polítics. Açò, només ell ho sabrà, però no convé mesclar ous i caragols. No convé mesclar l’actuació política amb el quefer professional d’un Cos de Bombers i amb el seu cap en Joan Gorrias, que mirau per a on, és el portaveu del principal partit de l’oposició a Ciutadella.
En la política, no tot és val. És molt valorable que cada partit disposi de la seva ideologia i d’uns objectius a llarg plaç i altres a mitjà. Però per aconseguir-ho no és pot emprar qualsevol mètode. En la política hi ha que fer accions polítiques, i considerar a l’oposició com a adversaris polítics, no personals, i anar a la destrucció de la reutació professional, i per tant personal de l’adversari és una indignitat!
Es podrà estar d’acord o en desacord amb l’actuació d’algú, però un regidor no pot, des de la seva alçada de Tinent de Batlle, ja que recordo que féu la declaració des de l’Ajuntament, i no com a portaveu del seu partit, cosa que l’hauria dut a fer-ho des de la seva seu; repeteixo el Tinent de Batlle no pot fer aquestes declaracions, arrogant-se uns coneixement d’apagafocs que mai, fins ara, ha demostrat... ¿o m’equivoco?
M’estranya el silenci, de la resta de l’equip de govern, al que fa mal de forma repetida. Tan si volen com no, van en la mateixa barca, i el que rema un, afavoreix o perjudica a la totalitat del que va en la barca.
Desitjo, de ver, d’alguns dels nostres representants, unes altres maneres de fer en l’acció pública, que de vegades no és política; al menys jo, la política l’entenc d’una altra forma..

Fins una altra, si Déu ho vol.

Canvi climàtic

2006-02-04T17:42:00.000Z

BON DIA AMICS:

Suposo que a vosaltres vos passa lo mateix que a jo, o sigui, que ja des de fa temps, un missatge es va fent present en la meva i, clar, en la vostra vida: em refereixo al denominat, pels que hi entenen, com a “Canvi Climàtic”.
Mirau, davant aquest terme lingüístic, un peó insignificant com som jo, incorporat a una de les caselles del tauler d’escacs, en el que se’m representa, figuradament, el nostre món, rebo unes informacions, sembla, que fonamentades “científicament” i que em diuen que totes les tormentes tropicals que s’han convertit, per causa de “qui ho sap” en huracans, alguns d’ells de màxima intensitat, és una cosa natural, que sempre n’hi ha hagut de huracans, i que el que succeeix és que abans no teniem uns mitjans de comunicació que ens informessin al moment. Mirau, aquests científics, em fan dubtar si em rallen des de la honestedat de l’investigador lliure o, més bé, m’està rallant, o millor dit, fent una proclama, un portaveu d’alguna de les multinacionals involucrada, i que desitja seguir guanyant el doblers a palatades i, mentres tant, pretenen cuidar la seva imatge pública.
Què voleu que vos digui, a jo davant els fets que veig i escolto, eliminar, com em diuen aquesta gent, que hi ha una relació directa entre una causa: l’escalfament de l’atmosfera i els efectes: com són la tràgica repetició i increïble intensitat del desastres ecològics que em anat vivint en aquests darrers anys, em sembla, com a mínim, sospitós; i m’obliga a demanar-me que es vol amagar.
I aquesta sensació de no rebre informacions assenyades, vertaderes, honestes, lleials amb la societat em duen a qüestionar no, tan sols, el quefer d’aquestes empreses transnacionals, sinó que, també, a les Administracions que regeixen la Comunitat Internacional.
Què vaig molt enfora? Potser, però sinó és així, si de ver els polítics que governen els nostres països cerquen el benestar dels seus ciutadans, i em suposo, que en el dit benestar s’hi ha de poder contemplar un cert futur, també en benestar. Repeteixo, per què, idò, el Tractat de Kyoto aprovat l’11 de desembre de1997 no fou signat pels Estats Units? Per què Xina i l’India, nous gegants industrials i comercials, no estan disposats a pagar ells, les retallades d’emissions quan altres, que van iniciar abans el seu desenvolupament industrial, havien contaminat a les totes? I a demés no fa falta anar tan enfora: a Espanya mateix, deixau-me tenir una petita malicia, “per fi en una cosa al PSOE li ha semblat bé alguna cosa feta per Aznar”, sí perquè ha mantingut incomplint, superant-les, clar, les emissions permeses al nostre país pel Protocol de Kyoto, que Espanya sí va signar.
En una paraula: no hi ha cap tipus de compromís internacional, i davant això: quin és el paper que juga l’ONU? No sé quin, però sigui quin sigui el paper que li deixen jugar, és trist, molt trist per a tothom; perquè crec que en aquesta partida ens jugam molt!
Impossible, com veig, que els països, amb interessos tan oposats facin consens, jo em poso d’acord amb jo mateix, i decideixo no mirar el que fan aquesta gent: estan massa a munt per jo! i, per tant, vull fer un tipus de vida respectuosa amb tot el que la natura m’ofereix (aigua, energia, aire...), vull, no tan sols ésser respectuós, sinó ajudar als meus fills i resta de la família a ser-ho; no tan sols, tampoc, amb la família sinó que m’esforçaré en que els meus conciutadans ho siguin; i encara, no n’estaré content en que els meus conciutadans siguin conscients del món en que vivim i dels reptes que això ens planteja, sinó que a demés els hi demanaré que examinin a les Administracions polítiques que es presenten a les eleccions quin tipus de sensibilitat i protecció de la natura han demostrat en les seves responsabilitats de govern o en l’oposició. I ho dic amb tota claredat: no votaré a cap partit que no em mereixi confiança en lo referent a la protecció del medi ambient.
Jo, al menys, vull sentir-me bé amb jo mateix. Cadascú que carregui amb la seva responsabilitat. I en el futur, si en tenim, ja ens veurem.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL

Jovent

2006-02-04T17:41:00.001Z

BON DIA AMICS:
Un tema que surt freqüentment en les reunions d’amics o de familiars és el del món en que vivim, açò ens duu a donar una volta a tots els canvis viscuts, que a partir de la cinquantena, ja comencen a ser uns quants, i el passar d’aquest rodol al jovent... tan sols hi va una passa.
Em sorprèn els anàlisis que vaig sentint, de tant en tant, fan una dissecció de la joventut, a on primerament, molt poc hi ha que sigui positiu, després, en quan anam un poc més endins, sembla que aquests no són tots, però sí una majoria aclaparadora, per arribar finalment a joves, no en gran nombre, però sí representatiu d’una manera de fer denuncia: de fet la rebeldia és un mitjà sempre emprat pel jove en la recerca de la seva identitat, sobre tot quan la referència en què es mira, digue’m pares, educadors... no li fan el pes.
Molts adults viuen amb incomprensió les motivacions dels joves, amb incredulitat els seus fets i dubtosos davant la mala educació o respecte –diuen- del jovent.
Amb atenció seguia i segueixo el procés mental de molts dels meus companys, adults en anys, no sé si en seny i discerniment, i veia i veig que ells no s’en senten gens responsables del devenir dels seus fills/es... i, que voleu que us digui, açò em semblava curiós.
Em pregunto:
§ Quan el fillet us pressionava per tenir aquella pilota o joguina que havia vist al seu company d’escola... Qui li donava com a resposta a una exigència i sense demanar res a canvi, sense fer cap procés educatiu?
§ Quan posteriorment, la moto somiada, i que havia estat reservada al pas de primària a Secundària, sempre que l’aprenentatge, i en definitiva...les notes fóssin ben bones... era entregada com a obligació davant la rebel·lia inicial a ser diferent dels altres que ja la tenien... encara que el seu currículum escolar és de pena... Quin sentit de premi li vau inculcar al vostre fill?
§ Quan va anar al port, i ell, és el qui va determinar l’hora a la que tornaria, Quin sentit de disciplina li vau oferir?
§ Quan a Secundària es va enfrontar amb el seu professor perquè li reclamava uns deures que havia de dur fets del cap de setmana, i vosaltres, pares responsables, el vau recolzar eliminant tota autoritat del professor, Digau-me quin sentit de complir els seus deures com alumne i posteriorment, com a ciutadà li heu inculcat?
§ Quan després, ja acabada l’etapa escolar, el trobau passant les hores enganxat a la cónsola o al ordinador, esperant que sigui l’hora de sortir amb els amics, amb els qui parla, no podria de ser d’altra manera amb el seu telèfon mòbil de darrera generació, que vosaltres heu pagat i seguiu pagant. A quin tipus d’esforç per obrir-se camí en la vida heu acostomat als vostres fills.
En el fons del meu cor penso: Amics meus, teniu tota la raó, vosaltres no sou responsables... absolutament de res!
FINS UNA ALTRA SI DÉU HO VOL

Subsaharians

2006-02-04T17:41:00.000Z

BON DIA AMICS:

Aquests dies, em veig espectador involuntari inicialment, i voluntari després, d’un drama humà més que anunciat, però que es feia present, tan sols de forma esporàdica, amb l’arribada de cada patera o amb el seu naufragi.
Eren avisos d’una necessitat palesa al cor de l’Africa, i que trobava carrerany, que no camí, en mans de les màfies organitzades del comerç humà, o millor dit inhumà.
Aquells avisos que teníem enfora, i que de tant en tant, tocaven la sensibilitat de la satisfeta gent d’Occident, ara s’ha fet drama diari, vergonyós i indigne; que una onada de gent famolenca i desesperada la trobem encaramellada de les valles perimetrals de la frontera d’Espanya.
Aquest és el mur de la vergonya del S.XXI., i el tenim a Espanya, a on deiem que no erem racistes!
Ens feia mal als ulls veurel’s. Llurs imatges ens plantejaven problemes morals i, també, un altre de credibilitat del nostre govern davant tot el món. Què fer? Ja es diu “A grandes males, grandes remedios”... Un funcionari, molt coneixedor de la legislació -tindràn que pagar-li un poc més per la seva feina- deia, que havia trobat una Llei aprovada anys enrera, i que mai s’havia aplicat. A partir d’aquí, suposo, que després de les oportunes i ràpides negociacions amb el Marroc, es posen en marxa les expulsions cap a espai nacional marroquí, com a resposta a unes entrades forçant la frontera espanyola.
ONG,s que acompanyen als subsharians expulsats, ens han informat de que son abandonats, en gran quantitat, sense menjar ni aigua, al desert del Sahara, en la zona que limita Marroc amb Algèria. I segons ens diuen, han pogut corroborar les morts d’alguns d’ells, i no dubten de que aquestes s’aniran incrementant.
Després d’aquestes noticies, el govern espanyol ha mantingut la seva decisió de mantenir les expulsions, desentenent-se de la sort que espera aquesta gent.
Deixau-me-ho dir, per què sino revento, per jo tan responsable de la sort dels subsaharians que moren en ple desert ho és del govern espanyol com del marroquí, no hi veig cap diferència.
Cadascú que carregui amb la responsabilitat que emana de les seves decisions. I recordo, que el nostre és un govern que havia presentat la seva tarja de presentació com la d’un defensor de lo social com a eix transversal del seu mandat.
Tan és així, que es considerà posseïdor de la veritat absoluta: Facem l’Aliança de Civilitzacions. Perdonin, segur que no ho he entés bé... Aliança amb quí?
FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL

S.O.V.I.

2006-02-04T17:40:00.000Z

Pau a tothom:

No fa massa dies, em vaig trobar amb una doneta, ja major, viuda. Em va cridar i, amb va demanar que li llegís una carta que havia rebut del “Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales de España.
De la lectura, per damunt, que davant d’ella vaig fer, vaig entendre que per aprovació de la Llei 9/2005 es comptabilitzava, o sigui que es reconeixia, el dret de cobrar les pensions de viudetat i el SOVI –Seguro Obligatorio Vejez e Invalidez-, sempre que es reuníssin una sèrie de condicions: entre altres, que s’hagués cotitzat un mínim de 5 anys al SOVI. Ella em va assegurar que acomplia totes aquestes condicions.
Li vaig dir que em semblava que ella estava d’enhorabona i que a partir d’ara a més de la pensió de viduetat que cobra, què és l’enormitat de 438,71 euros i podria afegir el que li pertocava de dret pel SOVI mensualment: 313,21.
La he tornada a trobar a aquesta doneta. Em diu, que en una altra carta del mateix “Ministerio”, li fan el càlcul, i li apliquen una clàusula, que ara els hi llegeixo: “La pensión SOVI absorberá total o parcialmente el complemento por mínimo de la pensión de viudedad reconocida”.
El resultat? Ha passat a cobrar 476 euros, 37 euros més que abans.
Mirin, jo no dubto que les comptes estan ben fetes, i que l’aplicació de la llei deu ésser ajustada a dret,… però això no basta, i molt menys amb persones ja majors, per les quals l’atenció dels nostres tècnics s’ha de fer amb més sensibilitat i proximitat. Si el “Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales de España” els hi envia una comunicació per escrit, que no facin “trampa”, que sel’s informi del tot. No val utilitzar una primera carta com a propaganda política i la segona per la liquidació real.
No m’agrada aquesta forma d’actuar, i desitjo que els nostres polítics que tenen la responsabilitat de gestionar el bé comú ens tractin com a persones amb nom i llinatges i no com a números de la SS.

Fins una altra, si Déu ho vol.

Jocs i violència

2006-02-04T17:39:00.000Z

BON DIA AMICS:

Aquests dies apareixen noticies de que preocupa l’actitud de violència gratuita de al·lots/es, adolescents i joves menors d’edat cap a tot aquell, que els sembla que pot ser motiu de diversió.
Davant la mort de la indigent al Caixer del banc, més les imatges captades a mòbils de les agressions a persones que no s’esperaven la violència, les autoritats, sembla volen extremar la rigurositat de la Llei del Menor.
Em sembla bé que es castiguin els actes de infracció de la convivència, i a demés, crec que dit càstig té que ser ràpid i contundent, no us preocupeu, sempre d’acord amb les lleis que ens hem donat, encara que a jo em semblin moltes vegades massa blanes, i molt més preocupades per no traumatitzar als que vulneren dita convivència, que no de preservar-la dels que volen divertir-se a costa d’ella.
De totes maneres, ja estic acostumat a que sempre cercam, tots, solucions quan ja tenim plantejat el problema.
Com desitjo, que per una vegada, aprenguem a sembrar per evitar collir el que no desitjam apareixi en el nostre futur.
Interessat per aquesta demostració de violència sense sentit, i a demés, amb motiu d’haver acabat de passar la festa de Reis, amb tot el que açò significa de regals, no sempre adients a l’edat dels nostres fills ni amb el contingut de molts de jocs de tipus videocònsoles, he anat a cercar informació sobre possibles influències d’aquests tipus de jocs en les actituds dels menors.
En faig cinc cèntims del que diu un informe de D. Fèlix Etxeberria Balerdi de la Universidad del Pais Vasco, en el que interpreta les investigacions de molts altres informes des de 1987:
§ Un 49% dels usuaris d’aquestes edats juguen amb jocs violents o molt violents.
§ Un 29% dels usuaris d’aquestes edats passen jugant entre 3 i 6 hores.
§ Les hores que passen els al·lots/es en edat escolar jugant més les que passen davant la TV són més que les passen a centres escolars.
§ Els al.lots/es cerquen els videojocs perquè els dóna:
1) Motivació per l’aprenentatge.
2) La motivació ve reforçada per premis materials (punts en el marcador), premis psicològics (lloançes del programador inserit en el programa i dels amics que comparteixen el joc, premis intelectuals (coneixement dels objectius i els resultats aconseguits).
3) Esforços i objectius concrets i dificultat progressiva.
4) Recompensa immediata a la consecució del resultat, com a culminació dels esforços del jugador.
5) Adaptat a les característiques i ritme de l’individu, a través de nivells i amb un reconeixement social (altres jugadors).
Diu també l’informe de que comparant amb activitats realitzades en les aules o en la llar, es comprova que el desequilibri per la utilització de recursos és totalment favorable als VJ.
Acaba l’informe del Sr. Etxeberria dient que la utilització d’aquests jocs fomenten les actituds violentes i agresives, que fomenten la visualització de les dones com a figures a dominar o de valor secundari.
Remarca, que no es destaquen actituds antisocials degudes al videojoc i, de la mateixa manera, explica que la inteligència no sembla sortir afectada per dita utilització. I per acabar, reconeix que un nombre reduït de subjectes poden presentar una predispoció, com és el cas de l’epilèpsia. Tal vegada els pares hem podriem aprendre dels VJ per motivar als nostres fills.
FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL.

Avorriment i violència

2006-02-04T17:37:00.001Z

BON DIA AMICS:

Dia dinou de desembre podíem llegir a la premsa, escoltar per la ràdio o, fins i tot, veure a la TV el cas de la mort d’una dóna indigent agredida, i cremada viva posteriorment. Sembla que els autors foren tres joves, 2 de 18 anys i un de 16. Ara la justícia esbrina el grau de responsabilitat de cadascú d’ells.
Quan hom és troba davant una informació d’aquest pes, el primer que l’envaeix és la perplexitat i a continuació la pregunta surt sense dificultats: Per què?
Aquest per què s’està investigant a hores d’ara, però les hipòtesis s’han acumulat en els tertúlies i a la premsa escrita.
Segons sembla els joves son, de bona família, per entendren’s, o sigui que tenen economies acomodades. També sembla que els joves no pertanyen a cap grup de joves “antisistema” o “radical”.
O sigui, que als analistes d’aquesta situació, els queda tres joves sense problemes econòmics, no coaccionats per una filosofia de vida violenta i que és trobaven, sembla, en temps dedicat a la diversió.
Com aconseguir explicar-nos els motivacions dels tres joves?
Jaume Funes, adjunt pels Drets dels infants del Síndic de Greuges de Catalunya escrivia, en faig una síntesi:
- Cal estar boig per cremar viva una persona? No necessàriament si la víctima no és considerada una persona, si es tracta d'algú marginat
- No agredien una dona, eliminaven mental o físicament a un subjecte que sobra, (segons alguns elements de la nostra societat entenen).(De fet) En algun treball recent amb adolescents he pogut comprovar (diu Jaume Funes) com, amb graus diversos d'acceptació, hi ha un grup significatiu que assegui (pensa) que "les coses han d'estar ordenades i cada ovella al seu corral", que "alguna gent no hauria de néixer (per no tenir que eliminar-los després)", que els que molesten han d'estar al presó, que tothom no ha de tenir els mateixos drets, etcètera.
- Estem davant de quelcom que ocorre a la matinada d'oci, de marxa i diversió. La conducta violenta és una activitat divertida, utilitzada per passar-se'l bé.
- Amb freqüència succeeix que el preadolescent, l'adolescent, després el jove, fa temps que estan en el tall de la navalla. Acumulen més rebots dels normals, transgreden significativament la normes, proven aventures de destrucció, se situen a poc a poc fora del control dels seus adults, que ignoren o no volen conèixer per on discorren les seves vides.
- Res de tot això és raonable... podem eludir cadascú de nosaltres la nostra petita o gran dosi de culpa?... és absurd que el reduïm a una qüestió de joves violents... No ens enganyem, els nois que maten són els nostres fills, i almenys hauríem d'interrogar-nos per què ha estat possible que el fessin... qualsevol comportament inadequat d'un adolescent necessita resposta, una resposta oportuna i adequada. Entendre que com necessiten primer són adults disponibles, en els seus entorns familiars, educatius i en els espais a què acudeixen.
Fins aquí les reflexions de Jaume Funes, en línies generals m’hi trobo d’acord. Ell, per tant, crea un trencaclosques amb varies peces que permetin dibuixar l’imatge d’uns joves que també tenim per aquí:
§ Gent que econòmicament es troba per damunt de la mitjana i, que no identificable com respectable tot lo que es troba per davall del seu nivell de vida.
§ Gent que lluita, permanentment, amb un gran enemic: l’avorriment. Necessiten divertir-se com si es hi anés la vida. De fet, sel’s va la vida, sí però la dels altres.
§ Gent que aporten als fills la cobertura de les seves necessitats materials, però què, potser deixen buides les necessitats emocionals, socials i espirituals dels seus fills.
Comentàven els titolars de la premsa la sorpresa dels seus pares pels fets realitzats pels seus fills. Tan desconeixament havia entre progenitors i fills? Tan poc diàleg hi havia? Desitjo que aquest sigui el darrer cas de violència gratuita, i que tots en treguem conclusions.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

Laics evangelitzadors

2006-02-04T17:37:00.000Z

BON DIA, AMICS:

El bisbe Joan Piris Frígola ha adreçat una carta a la Comunitat Diocesana de Menorca i a tots, homes i dones que estima el Senyor. O sigui, idò, que engloba a tothom, creients i no creients.
En faré referència a la seva carta, però sense fer-ne esment textual, sinó que en faré una reflexió sobre conceptes que en ella es manifesten. Valgui aquí, l’observació inicial, de que jo sí em sento destinatari i rebo amb gust les seves paraules, i referent a elles observo que:
§ N’estic d’acord amb ell de que la societat es troba en un procés de canvi cultural, i potser, de resultes de la inevitable globalització, i afegeixo, que també social i conseqüentment econòmica.
§ Penso que aquesta societat d’aquesta Espanya nostra, es troba dirigida per alguns polítics que CREUEN (com si fos una religió) en un laicisme radical, tan és així, que deixant enfora el diàleg i la pluralitat que preconitzen, volen imposar un tipus de societat uniforme i unívoca. Aquí, en la vida pública, la Església fa nosa. Ho entenc!
§ Clar que allà a on els no creients cristians, encara que molts d’ells batiats, veuen en l’Església una estructura organitzada com a sistema de pressió polític i social per defensar interessos propis, els cristians convençuts, hi veim una herència de Jesús, que ha comès molts errors, nosaltres en diem pecats, i dels quals ens apenedim i en demanam perdó i també molts encerts, nosaltres en diem virtuts, de les quals en donam gràcies i demanam que siguin reconegudes.
§ En aquest moment en que vivim, el canvi també es dona a dins de l’Església, sembla ser una assignatura pendent, que hi haurà que aprovar amb l’esforç de tots els que ens l’estimam. Això ens durà, com ho deixa entreveure el bisbe Joan, a trobar-nos en un veritable esforç de pregària compartida, de diàleg sincer entre el clergat i el laïcat, amb punts de vista diferents i enriquidors, a partir dels quals la desconfiança quedi eliminada i així la co-responsabilitat activa del laic substitueixi la co.laboració més passiva del creient educat, des de sempre per obeir. És bo que els laics, alguns, deixin la seva postura més còmode per acceptar el compromís de la planificació i de la gestió, ja sense excuses; però també és bo, que els clergues facin un examen de consciència per veure si estan creant els condicionants més favorables per aquesta co-responsabilitat, o més bé, els fa por, hi per tant, hi posen inconscientment, entrebancs a lo que, de fet, conceptualment diuen desitjar.
§ Només uns laics, formats en el si de les seves parròquies, en una plena comunió fraternal i de pregària, en la recerca de a quin compromisos son cridats a desenvolupar, portes a fora de les Esglésies, seran capaços d’acomplir el seu paper, essencial, d’evangelitzadors, que jo entenc, que no és altra cosa que fer palèsos, permanentment, en el nostre quefer diari, quins són els nostres criteris de vida, a on arrelen els nostres valors, i que per un cristià no pot ser en altre lloc que en l’Evangeli de Jesús de Natzaret.
§ Només amb la radicalitat del seu seguiment, sense excuses, els cristians moguts per la fe en Crist, amb els ulls plens de l’Esperança que mai ens decebrà, serem capaços de viure amb una actitud d’estimació cap a tots. Es considerin creients o no, hagin fet una elecció d’una vida o una altra. En nosaltres han de trobar l’acolliment, no el judici, que és un dels pecats que l’Església Jeràrquica ha comès moltes vegades.
FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

La Política i els polítics

2006-02-04T17:35:00.001Z

BON DIA AMICS:
Ja fa temps que em preocupa el que passa al meu entorn: Ciutadella, Menorca, Espanya i, és clar que fins i tot més enllà, ja que tothom sap que avui en dia, la globalització del món no ens permet restar indiferents a lo que passa més enfora de la nostra Pàtria; huy, quin error acabo de cometre! Segur que això que acabo de dir, deu ésser políticament incorrecte, però, en fi, ja està dit. Tornant a la qüestió que reflexionava: Repeteixo que ja res del que passa enfora de la nostra terra i altres de properes ens pot deixar indiferents. Tot el que succeeix allà té el seu reflex aquí, i com és natural, també passa a l’invers. D’aquí l’argumentació del Comerç Just: Si el nostre consum és just, també el nostre Comerç serà Just globalment. Però, no és d’això que els volia rallar avui. Això tindrà el seu encaix a un altre moment.
Deia, que m’interessa el que passa... i, segurament que per això, vaig llegir un article del Sr. Joan Casals, exactament al Diari Menorca de dia 11 de setembre. Vaja quin dia! En dit article, que vaig disfrutar, ell deia, baix el títol de “Rescate de la política”: “Personas hay que se suman a las huestes partidarias, pero otras, cada vez en mayor número, se abstienen, se refugian en sus casas, desengañadas, decepcionadas, se niegan a participar en el sectarismo yabdicando de su condición ciudadana, prefieren ser súbditos de un sistema que les ha excluido. El miedo y la deseperanza les doblega y les reduce a ser expectadores. Inútil empeño porque la pretensión de huir de los problemas nacionales les hará prisioneros hasta que comprendan que España y su peripecia es el asunto primero. Asumida esta idea, todo español debiera vislumbrar que necesita ser, antes que nada, político. Animal político lo definió Aristóteles para expresar la diferencia que separa al hombre del animal.
Ser político no significa sumarse a cauces de opinión ya establecidos, o ser mílite de doctrinas partidarias. Significa interés por la cosa pública, sumar opinión a los problemas existentes y su solución; no limitarse a emitir un voto cada cuatro años, con el temor de que la voluntad sea falsificada. Mayor Zaragoza escribió que “es perentorio romper los silencios, que callar puede llegar a ser delito”.
En poques línies, el Sr. Joan Casals ha dit el que jo pens. No sé si estic massa d’acord amb la frase del Sr. Mayor Zaragoza, però, no tinc cap dubte, de que els que callen tenen una greu responsabilitat davant els altres, però sobre tot, davant ells mateixos.
Pens, que ningú hauria de dir, com he sentit: Jo no vull saber res de política... Possiblement, millor seria dir: Jo no vull ser polític, però, com a ciutadà que vull ésser, i no súbdit, faig política!
Ja ho sé que això queda molt polit dir-ho; però lo que valen son els fets. Idò bé, no ens deixem manipular pels professionals de la política. Creem espais de trobada que permetin el diàleg i els acords, cosa, que per lo que sembla, els és impossible a alguns dels nostres càrrecs polítics. Pressionem a les nostres autoritats amb criteris elaborats des de els principis del bé comú, de la justícia social i des de la dignitat. No deixem que la política, per demés valorable i important, sigui només cosa d’ells.
FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL

Botiguetes solidàries

2006-02-04T17:35:00.000Z

BON DIA AMICS:
L’altre dia, assegut amb uns amics, parlàvem del món del camp. Un d’ells va exposar tal i com veia el problema, que segons ens va dir –sembla un home prou entès- té moltes cares i no és gens fàcil d’enfrontar i de trobar-hi solucions. A dins, idò, d’aquesta reunió i en aquest ambient de recerca –plena de bona voluntat- de troballa d’idees que ajudessin als nostres pagesos a sobreviure a l’escanyament que anys rera anys senten més fortament en la seva manera de viure, un dels amics donava, segur que molt ideal, l’idea de que els menorquins havíem de ser conscients de lo important que era el manteniment del camp de Menorca i açò volia dir: Consumir de forma prioritaria aliments fets a la nostra illa.
Se’l van tirar al damunt, trepitjant-se, quasi la resta de la gent asseguda a la taula, tatxant-lo d’utòpic, de no calcigar la terra, que la gent compra sempre mirant el preu, i que Menorca no pot competir amb el que ens ve de defora. En fi, aquell home, va fer mutis en boca, però creient que la utopia era important que es materialitzés. El méu cap va fer una passa enrera recordant –mecachis els meus 55 anys que ja tenen molta perspectiva- aquells anuncis de la TVE d’aquell temps a ón es deia: “Consuma productos nacionales”. Vos n’enrecordau aquells que sou d’una edat semblant a la meva?
Després, vaig recordar un article llegit, ja fa anys, al Diari Menorca, en el qual una persona, crec que de l’entorn de Maó, va escriure una “Carta del Lector” i, més o menys feia un homenatge a les botiguetes que tan solidàries havien estat amb les famílies necessitades, que després de la guerra civil, i quan, quasi per tothom, hi havia molta falta dels recursos, rallem de doblers, i per tant, de roba, menjar, medicines i tantes altres coses de primera necessitat. En aquell moment, les botiguetes apuntaven el que els clients compraven i, quan podien pagaven i, els botiguers i altres comerciants descomptaven les quantitats abonades.
Quan arribaren els “Supers” o com es diuen ara “las grandes superficies”, els qui érem clients, quasi tots els vàrem deixar sense cap tipus de remordiment, i vàrem anar a cercar, enlluernats, els millors prèus i la comoditat de trobar de tot en el mateix lloc. Els nostres amics botiguers i petits comerciants, la majoria, vàren tenir que tancar.
De ver que desitjo una altra tipus de societat menorquina... però crec que tenen raó els meus companys de taula. Aquesta utopia és irrealitzable. El seu, el meu somni no és complirà mai. De ver, que m’agradaria equivocar-me.
Fins una altra, si Déu vol

Carril bici

2006-02-04T17:32:00.001Z

BON DIA AMICS:

Quan passeig per Sa Contramurada de Ciutadella, agraeixo les obres fetes, que han permès convertir un espai de respir circulatori, també, en un passeig còmode, agradable i sense traves arquitectòniques per els discapacitats. Una altra cosa serà, em temo, la meva valoració, quan correspongui, de les obres de la Plaça d’Artrutx.
Dit això, vull fer constar que, per jo hi falta un carril bici, cosa que si apareixia al Pla de Mobilitat elaborat en la legislatura anterior i que va ser publicat a un diari de la nostra illa el dia 17-03-2002. Acompanyant al perfil de dit carrer –que en aquest cas es referia específicament al carrer Negrete i també al Camí de Maó- apareixia la següent informació: “El objejtivo es ganar espacio para los peatones y las bicicletas”. “El espacio reservado para las bicicletas estará limitado por un carril perfectamente separado de la circulación a motor para garantizar la seguridad del ciclista, tal y como se ha realizado ya en la Vía Perimetral”.
Comparant ambdues idees del que havia de ser la Contramurada per l’anterior legislatura i per l’actual, em ve al cap que, efectivament, l’actual equip de govern han potenciat el passeig peatonal, com es desitjava en l’anterior ajuntament, però que s’ha fet a expeses de la seguretat dels ciclistes, que no disposen de cap carril específic i no del torrent circulatori dels vehicles motoritzats.
En una paraula, a l’hora del projecte de reforma, por lo que puc deduir, es va prioritzar l’espai de la següent forma: 1er: els cotxes; 2on els peatons i 3er les bicicletes.
Es va sacrificar la tercera prioritat per donar més aixamplada als peatons i més comoditat circulatòria als cotxes i motos. I per tant, es va anular una necessitat real dels carrils bicis a Sa Cuantramurada.

I m’estranya aquesta decisió:
1. Per la importància de la bicicleta en la nostra tradició, molta sentida als nostres anys d’infància, cosa que ens ha marcat profundament, entre altres, segur, que al batlle del nostre Consistori, així ho devia fer, ja que la seva edat és molt aproximada a la meva.
2. Perquè tenim la sort de viure a un espai illenc, declarat per la UNESCO a l’octubre de 1993 com a Reserva de la Biosfera, amb tot el que això significa de compromís amb, així ho diu la Declaració: “La conservació del patrimoni natural i històric i la recuperació de qualitat ambiental i paisatgística allà on s’hagi perdut és un dels objectius bàsics”. En una paraula es pretén fer compatibles l’activitat humana i la protecció a la natura, amb tot el que això representa, incloent la compaginació, així ho entenc jo, d’una manera de viure productiva i alhora conservadora. Ara penso en una societat avançada i que ens pot servir d’estímul: la holandesa, que fan us molt freqüent de dit medi de transport. També ells tenen la sort d’un territori que els ho permet.
3. I també, perquè a l’anterior legislatura, es feu un avanç del Pla Educatiu de Ciutat, que emmarava totes les polítiques que es volguessin posar en marxa en el nostre municipi. Projecte que, deia el PEC, ha de prendre com a referent inicial la ciutat que tenim, per arribar a definir, a partir d’uns valors consensuals, la ciutat que volem.

És ben clar, que la ciutat que volen els nostres governants passa molt més per el cotxe i la moto, que no per la bicicleta. Serà, tal vegada, perquè ells ja no hi munten? O serà, tal vegada, perquè les bicicletes contaminen molt més que els vehicles a motor? Serà que tal vegada, no tenen fills que es moguin en bicicleta per la ciutat? Serà que no estan conscienciats del perill que representa moure’s entre cotxes i motos amb una bicicleta, tan per gent ja major com per fiets? De ver que jo no sé la raó de no disposar de carril bici a un lloc a on s’han fet, fa poc reformes estructurals. Vostès ho saben?

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

Comerç Just

2006-02-04T17:32:00.000Z

BON DIA, AMICS

El temps de Nadal que ara vivim, té una cosa especial, es sigui o no creient, es practiqui o no una religiositat determinada, molts d’aquells que entronquen la seva cultura amb les arrels judeu-cristianes, tenen en aquest temps una certa sensibilitat davant els necessitats, amb els que tal vegada no hem pensat massa freqüentment en la resta de l’any.

Ja sabeu, que també en aquests moments, té lloc una Cimera a Hong Kong de la Organització Mundial de Comerç, a on es demana la eliminació de les subvencions que el països desenvolupats fan de les seves exportacions agrícoles i que impedeixen la competència dels productors dels països del tercer món.

També sabeu què, moltes vegades, quan els nostres governants no aconsegueixen, de forma consensuada, impulsar actuacions en la recerca de la dignitat de les persones (això també és globalització), ja se’n encarrega la resta de la societat (l’Església a través de Caritas, també Ong,s diverses, etc...) per dur endavant aquesta reclamació justa i palesa en el nostre món.

Així neix Comerç Just. De fet, Intermón-Oxfam, una d’aquestes ONG,s, de les que rallava, ens diu que “El comerç just és una eina de cooperació per col·laborar a l’eradicació de la pobresa als països en desenvolupament i ajudar les poblacions empobrides a sortir de la seva dependència i explotació”. També diu que “el Comerç Just s'estableix sobre unes bases d'igualtat i transparència en les relacions de treball, que permeten millorar les condicions de vida dels productors als països del Sud i garantir als consumidors del Nord que els productes que compren han estat elaborats en condicions de dignitat. L'activitat dels productors sempre és sostenible en el seu àmbit econòmic, mediambiental i social”.

▫ Hi ha unes pautes de conducta en la relació, entre altres, que:
- Els productes s'adquireixen directament als camperols i als artesans, el·liminant els intermediaris, s'ofereix als productors una retribució adequada als seus esforços i els preus dels productes es fixen d'acord amb els productors.
- Les organitzacions de Comerç Just del Nord es comprometen a donar als productes del Sud accés directe als mercats del Nord, evitant si és possible els intermediaris i els especuladors, i a pagar un preu just que permeti als productors cobrir les seves necessitats vitals i els costos de producció i que deixi un marge per a la inversió
▫ Els productor, normalment associats en forma de cooperativa s’avenen a:
- A que la totalitat de la seva producció s’encamini cap al “Comerç Just”.
- Que els nens i les nenes no facin treballs d’adults, podent anar a escola.
- Respecte al medi ambient, no ús de productes químics.

De fet, hi ha productors d’Àfrica, d’Amèrica i d’Àsia. Són moltes las persones que es beneficien en aquests tres continenents del recolzament del “Comerç Just” i són moltes, cada vegada més, les persones del Primer món que es beneficien d’uns productes biològics, de màxima qualitat i del bon gust, inconfonible, de la solidaritat.

Per posar un exemple: El cacau que conforma la xocolata que produeix la cooperativa El Ceibo, no vull donar el nom de la xocolata, és fantàstic; vos ho puc ben dir, perquè a casa ja no n’entra altre. A El Ceibo, situada en la zona d’Alto Beni, a la conca amazònica de Bolivia, s’hi agrupen 800 famílies de productors de cacau que treballen en 250.000 hectàrees de terreny distribuïdes en diferents poblacions de la zona.

Jo no sé voltros, però jo no vaig de saber gaire cosa més per fer-me client habitual de “Comerç Just”, però si volen més informació dir-lis que a quasi cada poble de la nostra Illa trobaran botigues especialitzades. A Ciutadella darrera l’OAR.
Què passeu un Nadal ben solidari.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL.

Germandat de Donants de Sang

2006-02-04T17:25:00.000Z

BON DIA AMICS:

Ha passat ja un temps, però encara tinc fresca a la memòria la impressió rebuda per l’entrevista que vaig llegir a la premsa d’aquells dies, feta a n’en Francesc, jove de 14 anys, i que, per desgràcia ja fa uns mesos, va morir de resultes de la leucèmia que patia, és ver que va ser curta la seva vida, però productiva, fou un revulsiu de la nostra societat; tan és així, que més de 600 persones és feren nous donants. Encara que només fos per això, Francesc, la teva vida ja ha valgut molt la pena. Gràcies.
Aquestes gràcies les voldria estendre a moltes Associacions i col·lectius que fan una feina despresa, abnegada i plena d’il·lusió. Moltes de vegades en la fosca. La gent en sap poc d’elles i de la seva fonamental importància. Deixin-me que avui aixequi la meva veu, que surt del cor, per fer un petit homenatge a una d’elles, que té fortes responsabilitats en el camp de la donació d’orgues, però possiblement més coneguda, per la donació de sang. Imagino que ja saben molts dels qui ens escolten que estic rallant de la “Germandat de Donants de Sang”.
Sempre, i ells ho saben, encara que em vegin molt poc darrerament, que els tinc molt endins del cor; però aquests dies hi he pensat encara més perquè han operat na Joana, ella és una dona de 80 preciosos anys; el seu homo, en Guiem, la guanya en 6. Els dos són una gent alegre i voluntariosa.
Deia, que ella ha estat operada. L’hi han posat, pel que sembla una pròtesi de cadera. Quan l’ha he anada a veure. Ella, tranquil·la, em contava que tot havia anat molt bé. Al costat seu tenia la companyia del seu fill, vingut aposta de Palma. Ella ens feia conèixer la seva primera experiència al quiròfan: que no se n’havia donat compta de res... i que el metge, avui, ja passats tres dies de la intervenció, li havia dit que tot anava perfectament.
Rallàvem de que, segons deien els metges, era una operació molt sanguinosa, i que ella tenia coneixement de que ja li havien posat cinc bosses de sang. I això ho conversàvem amb una normalitat, que voleu que us digui, per mi era sorprenent.
Sorprenent perquè fa uns anys enrera, quan a aquesta admirada Germandat ens rompíem el cap per estimular a la gent per donar vida, jo no pensava que arribés un moment a on lo que en aquell moment semblava extraordinari i entreteixits d’una certa desconfiança, arribessin a ser activitats habituals dels meus conciutadans. Tan és així, que el fill, menorquí, però que viu a Mallorca, em confiava que ell era donant de sang, i en feiem broma, comentant que tal vegada, una de les bosses de sang rebuda per sa mare, na Joana, l’havia donada el seu fill!
Què voleu que us digui: N’estic orgullós! I n’estic convençut que en Francesc també ho està, sigui allà on sigui, que per jo és ben viu a una vida molt millor que aquesta que l’ha vist morir tan prest.
Francesc, Germandat de donants de sang i d’orgues, moltes gràcies per la vostra entrega personal i colectiva.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL.

Valors

2006-02-04T17:22:00.001Z

BON DIA AMICS:
Fa anys, ell ho recordarà, un militar company meu, em deia que, paradoxalment, ell entenia que un país era més civilitzat quan menys lleis necessitava per desenvolupar-se, és clar que aquesta opinió contrasta amb en la corrent imperant als nostres dies, en què hi ha una bitzèrria de regular-ho tot.
Aquella conversa, em va venir al cap quan a una homilia d’una eucaristia dominical, el celebrant enraonava públicament davant l’exagerada aplicació de normes –és clar que ell no es referia al nostre temps, sinó, més bé, al temps de Jesús, quan Mestres de la Llei (segurament que serien els teòlegs d’ara) li demanen que els digui quin és el manament més gran de la Llei; com ja saben ell els va contestar: “Estima al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,...tota l’ànima... tot el pensament...; i va seguí: ... “estima als altres com a tu mateix”. Aprofitant aquest texte, deia el capellà, que si l’actitud d’estimació fós prou present en l’interior de les persones, què poques lleis ens farien falta!
Estic d’acord amb el meu primer amic, agnòstic ell, i amb el meu amic capellà, homo creient i esperançat ell, en que unes actituds fermes en valors se les pot deixar caminar soles, l’homo/dona que les tingui com a guia, no es perdrà. Però caminar tan sols amb lleis, normes i ordenances, què voleu que us digui, amb sembla que mai s’arriba a cobrir l’expedient. És com aquell què és diu demòcrata per què va a votar cada quatre anys o aquell pare que es diu educador dels seus fills, tan sols perquè els paga els llibres.
El problema el tenim en que els valors que han de sustentar, com a fonament ferm, no creixen per les voreres, al menys jo els he vist mai, desconeixo a quina espècie pertanyen. Els valors als que jo em refereixo reclamen unes opcions (cristianes o no), jo sí que m’he decidit clarament per les primeres. Dic que les opcions de vida han de ser clares, i vindran determinades per una acceptació de les pròpies limitacions, dels nostres errors, lo que ens durà a acceptar-nos, a estimar-nos, i així aconseguirem una pau interior, que es transmetrà al exterior en actituds decidides pels altres, per tota la seva realitat, els seus problemes i les seves capacitats, intentant que cadascú analitzi amb precisió, sense derrotismes, els seus petits fracassos, així ho diuen molts d’ells, encara que jo no ho crec; i ajudant-los a que treguin tot lo bó, què és molt més del què la gent és pensa, i posar-ho de forma solidària a disposició dels altres.
Com ja he dit, els valors, les actituds, la disposició a treballar pels altres no és una espécie bona de cultivar i reclama temps i paciència. Temps i paciencia que als dies que vivim no és bo de trobar.
Ja sé que aprovar lleis, que la majoria de les vegades són de difícil aplicació, és més bo de fer que invertir en educació en valors, però jo confio en tots aquells que tenen responsabilitats en l’educació dels nostres infants, joves i adults, perquè no agafin el camí fàcil –què és pot utilitzar com a alternativa del moment- però que siguin capaços (Administracions-el món de l’educació-pares i mares-mitjans de comunicació) per inculcar valors als nostres joves per tenir accés, Déu ho vulgui, a una societat del futur, més justa, més solidària, més pacífica, més preocupada pel bé comú.
Sí no ho fem així, i seguim educant en els euros, com la màxima ambició personal, quin creieu que serà el futur que ens arribarà?
FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

Permutes

2006-02-04T17:22:00.000Z

Bon dia amics:

Sa veritat és que aquests dies hom no pot anar per Ciutadella sense donar-se compte de que hi ha dos temes que centres les converses: Un és l’incendi de Dènix, del que ja en rallaré un altre dia, i l’altre són les permutes que el nostre equip de govern a Dalt la Sala ha emprat com a eina de planificació urbanística.
Mirau, açò de que un regidor amb altes responsabilitats a Urbanisme faci del seu despatx un lloc d’intermediació entre aquells que volen vendre i els que volen comprar, que voleu que us digui, a mi em fa escarrofar es nas, o per ser més clar: m’escandalitza. A hores d’ara, llegeixo que partits en l’oposició volen que la fiscalia d’anticorrupció investigui en el tema de les permutes,... i a jo em sembla bé. Crec que, tant pel regidor afectat, com per la resta de l’equip de govern que han anat veient la seva actuació, com per la oposició globalment, és necessària una profunda investigació i, d’aquesta manera, dignificar, de nou la vida política, -de ver que ja no sé si després dels jecos que li han envelat- si ho aconseguirem, i, encara més important, hem d’evitar que la ciutadania, a la que els polítics deuen els seus càrrecs, no quedi desenganyada per sempre d’una pràctica democràtica, que tots hem de preservar. No podem els ciutadans acceptar que s’empri qualsevol mètode per aconseguir els objectius desitjats, per mi que un dels més clarament recriminable és la demagògia.
M’he preocupat d’anar el diccionari per ser precís en la seva definició, diu així: “Degeneració de la democràcia, consistent que els polítics, mitjançant concessions i afalagant als sentiments elementals dels ciutadans, tracten d'aconseguir o mantenir el poder. També n'és una forma, associar una idea o grup de persones amb valors negatius de forma repetitiva fins que aquesta idea o grup de persones siguin vistos negativament”.
Voltros coneixeu algú que faci demagògia?: jo més d’un, i de ver que són un perill per la convivència democràtica, encara que ells es considerin els salvadors del món. No permetem aquesta manera de comportament. Es troba a les nostres mans, o millor dit als nostres vots.
Aquest regidor que feia les permutes, ha fet una llarga entrevista als MCS i la seva resposta ha estat: “Jo no he fet d’intermediari sinó que he ajudat a la gent”. Mirin açò és un exemple de demagògia.
Volen comprovar-ho? Demanin als antics propietaris de la vivenda del camí de Maó, si ja li ha donat les gràcies al regidor per la seva ajuda.

Fins una altra, si Déu ho vol.

Ensenyança Secundària

2006-02-04T17:21:00.000Z

Pau a tothom:

Na Maria, és una avia preocupada: el seu net, en Joan, comença ESO. Fins ara, ha estat un al.lot amorós, obedient i bon estudiant.
Na Maria, ha tingut coneixement d’aquest Dietari, i m’ha enviat unes reflexions, que originalment són bastant més extenses que aquest petit comentari d’avui; però que en linees generals ve a consistir en aquestes paraules: Por davant el pas que en Joan ha de donar, la preocupa el que ha llegit i ha conegut indirectament:
§ Agressivitat, i fins i tot, violència física i/o psicològica.
§ Professors amb molt poca autoritat o amb poques capacitats educatives.
§ Falta de motivació per aprendre, i possiblement incapacitat per estimular l’aprenentatge.
§ Rebel·lió davant els professors, possiblement alimentada per una resposta irrespectuosa ja a dins de la seva casa.
§ Falta de recolzament dels pares a la feina d’ensenyament dels professors
Ho enteneu ara? Na Maria està preocupada de que en Joan, que fins ara, s’educa i es comporta de forma positiva vegi alterada la seva vida d’alumne per actituds agressives, imposadores i alienants part de grups d’al.lots/es per qui el curs escolar és senzillament la tasca diària d’enredar, i molestar. Però també la preocupa que els ensenyants no siguin capaços de despertar a Joan diàriament la xispa de la curiositat, que no és altra cosa les ganes d’aprendre.
Ella demana als pares, i jo aquí ho dic, perquè hi estic d’acord: Teniu més comunicació amb els vostres fills. Educau. Creau valors. No us amagueu d’allò en que creieu. Ajudau als vostres fills en la reflexió, donau-li la informació adient a la seva edat perquè pugui reafirmar-se. Ella els hi demana que no deixin la tasca educadora, només, en mans dels professors i de l’Administració. La nostra estimació als nostres fills no ens ha de permetre escabullir-nos del nostre guiatge-estímul-acompanyament.
Gràcies Maria.
Fins una altra, si Déu ho vol.

Accidents de tràfic

2006-02-03T16:15:00.000Z

BON DIA AMICS:

Volia encetar un assumpte, el de les formes i procediments per fer possibles els actes institucionals de les nostres Administracions, m’explicaré, quan hi ha un acte, en que és necessari o convenient que l’Ajuntament/Consell..., no tan sols l’equip de govern s’hi vegi representat, aixó que en principi no me semblava de cap pes i sí, senzillament, de cortesia política entre uns i altres, he decidit no endinsar-m’hi per què en lloc de ajudar a que les relacions entre els nostres politics s’estrenyin, aconseguiria, quina llàstima! més tensions. Per tant, vull encetar una qüestió que es troba molt d’actualitat: Els accidents de tràfic.
Aquest dies he sentit unes dades espantoses: En lo que duim de Desembre (fins dia 11) hi ha hagut 112 morts per accidents a les carreteres espanyoles. I per fer-me una idea de lo que això significa he anat a la Direcció General de Tràfic, per conèixer les dades totals anuals, com és clar, es refereixen a l’any 2004. Agafin-se fort: 3511 morts i 1635 ferits greus: ho sigui que aproximadament 5000 persones i les famílies que tenen al darrera han deixat la vida, o part d’ella a les carreteres.
Saben que em sorprèn, que quan en un atemptat, acció bèlica, o qualsevol altra ús de la violència perd la vida algú (ara penso en els companys militars que varen morir en el Yak – 42 a Turquia), s’inflama l’indignació de la gent. I em pregunto on són tota aquesta gent davant la sangria contínua dels accidents de tràfic? On és la pressió de la ciutadania al govern de torn en equivalència a la pressió exercida en altres situacions a on la quantitat de morts és molt menor. Ja ho sé que són situacions diferents, però lo que no és diferent és que són persones i que han mort! Ja ho sé que em diràn que en el cas dels atemptats eres persones innocents, però i en el cas de molts d’accidents què són? Com ens podem permetre tanta gent morta i ferida diàriament i no reaccionar? Em pregunto si la reacció davant altres fets fou espontània o, més bé, impulsada per grups amb interessos ocults. I m’ho pregunto perquè, si de fet, els preocupés la seguretat de la gent, que no ferien aquests grups davant les esgarrifoses dades que abans he comentat.
Diferents contertulians comenten, opinen i, també, demanen a la ciutadania que els sembla si es posés un limitador de velocitat als cotxes. Sempre tendim en la nostra cultura a cercar de paliar els resultats negatius de lo que ja ha passat, mai ens preocupam de actuar sobre les causes. Em demano de que serviria limitar, de fàbrica, la velocitat dels cotxes, si no actuam sobre el seny i la prudència dels conductors. Clar, ja ho sé que és més fàcil posar un artilugi mecànic per limitar la velocitat del cotxe, abans que invertir en educació i respecte cap als altres, això requereix una acció molt més complexa i gens superficial, que és el que ara predomina, moltes vegades inclos en els nostres governs i organismes polítics.
No troben vostès que de moltes de les imprudències que es fan al volant no és responsable el cotxe sinó, segur, el conductor. O estic equivocat, i el que pensa i decideix és la màquina.

FINS UNA ALTRA SI DÉU HO VOL!

Avortaments

2006-01-31T08:03:00.000Z

BON DIA AMICS:

La meva salutació és la mateixa de cada dilluns, per dos motius: primer, perquè per a mi, sou amics en el més ample sentit de la paraula, i segon perquè, com no podia ser d’altra manera, us desitjo un bon dia.
Però un bon dia, no va ser el que jo vaig tenir quan rebé, ja fa uns dies, les dades referents als avortaments realitzats a l’any 2004, darrer any valorat estadísticament.
Per què puguem trobar-nos en la mateixa càrrega d’informació, vull donar-vos a saber, que a lo llarg de dit any, o sigui el 2004, s’han realitzat 84.985 avortaments, perdó no ho he dit bé, ara és diu: interrupcions voluntàries de l’embaràs.
Deixau-me seguir amb les dades que oferien els MCS: aquestes 85.000 morts succeïdes en el 2004 representen un 6,5% més que en l’any 2003. Puc deduir d’això que “progressam adequadament?
Em segueix esgarrifant el conèixer que per a un 20,18% de dones, fou el seu segon avortament, o sigui, que a dos fills seus no els va donar la possibilitat de viure. Però un 5% de dones, n’havia deixat pel camí un altre més, o sigui que el nombre d’avortaments fou de tres.
Mirau, no m’acostum a la paraula interrupció, ja que em ve al cap el mateix procés que si es tractés d’apagar un llum, i suposo, que no rallam de lo mateix, ni té la mateixa significació social, ni valor; però potser m’equivoco, i el llum, per alguns, val molt més que la vida humana.
Bé tornant a lo que deia: El 96,43 % dels avortaments s’han realitzat en clíniques privades: Puc deduir d’això que és un bon i gran negoci? Quins objectius empresarials tindran pel 2006? M’espanta pensar-ho.
A demés, us tinc que dir que Balears, per fi, esteim al capdavant de Espanya. Efectivament, en “Interrupcions voluntàries de l’embaràs” som capdavanters. Que bé!!! Que moderns som!!! La dada rebuda diu que a Balears el 12,38 per mil de les dones demanen la ditxosa interrupció.
També diu, que la sentència de mort del “no nat” ve definida, suposo que a l’imprès de sol.licitud, per la següent frase: Per la salut de la mare”. Dubto de que sigui res més que una justificació, però, a la vegada, representa una sentència de mort.
En una paraula, les dades que acabo de enumerar expliquen millor que altra cosa, quin tipus de societat tenim. Una societat que permet 85.000 morts any, dels més dèbils de la nostra espècie, no és, per a mi, una societat lliure, justa i digna. I encara tinc molt més clar, que aquesta societat, que practica la hipocresia com forma habitual de fer, está profundament mancada de valors morals. I això, prest o tard es paga.
Quin gust formar part ‘una societat que valora molt més es ben-viure abans que el viure; que diu que es troba en contra de la pena de mort, però que, de fet, la practica.
Jo desitjo, més bé, una societat que s’esforça en protegir al feble i al sense veu. La dignitat de l’ésser humà ha de ser l’objectiu prioritari de les societats que cerquen la justícia.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!!!