Comentari radio COPE

divendres, d’abril 28, 2006

El repte de l'integració

BON DIA AMICS:

S’han encetat a Ciutadella unes conferències sobre Immigració i Globalització. La primera, a la que vaig poder ser present, l’oferí Miquel Àngel Oliver, professor de Filosofia i Treball Social de la Universitat de les Illes Balears, portava el títol de “Els reptes del fenomen migratori en l’època de la globalització”.

Característiques:
§ Que l’allau de l’immigració s’ha produït en molt poc temps -1998/2003-, i que aquest moviment migratori en tan poc temps ha fet i fa més difícil la resposta de la societat autòctona per acceptar-lo i, també ha dificultat i dificulta les polítiques a posar en marxa per l’Administració per aconseguir la seva integració.
§ Que es donen unes realitats en el corrent migratori, com:
- L’origen no es produeix des de les nacions més pobres sinó, els més, de països que estan iniciant un procés de desenvolupament.
- Que no van als països més rics, sinó a aquells on hi veuen més possibilitats d’obrir-se camí. Es té que donar un doble factor: motivació en origen i atracció del destí.
- Que hi ha una xarxa migratòria entre destí i origen, connectant ambdós i, fent per tant que es reagrupin a les mateixes zones dels països de destí, persones migrades procedents de la mateixa comarca, poble en origen. Que aquesta característica pot fer més fàcil l’integració, o com a mínim, la seva incorporació inicial a les noves realitats.
- La curiositat de que l’immigració es produeix a nacions que tenen consolidat un percentatge, no petit, d’atur dels seus naturals. Miquel Àngel Oliver considera que això vol dir que els immigrants no rivalitzen amb els nacionals per la feina i que, de fet, hi ha una feina dita “immigrant” perquè només la fan els immigrants, que són aquelles que els nacionals no volen fer.
- Que l’increment de l’immigració s’ha menys intensa i es canalitza, primordialment, a través del reagrupament familiar.
- Que existeixen una reclamació de visats per els naturals de Colòmbia i Equador, que són dos col·lectius molt importants en el cabal migratori. Aquests visats depenen de les necessitats de professionals, i que aquestes necessitats es coneixen per el Catàleg d’Ocupacions de Difícil Cobertura, a on s’indiquen totes aquelles feines i ocupacions que els empresaris tenen complicat cobrir amb els nacionals d’Espanya o de la UE.
- Que en l’UE no s’han unificat Plans d’immigració i sí el control de l’estrangeria.
- Comentava Miquel Àngel que ell rallava dels immigrants regularitzats, que els “irregulars, encara ho tenen molt més difícil i tenen moltes possibilitats de “cronificar” situacions de marginalitat i explotació.

Resposta de l’Administració:
§ Que les Administracions locals, és a on es produeix el repte de l’Acollida i de l’integració dels nou vinguts, disposen com a eina de planificació les llistes, en la que els Ajuntaments han de col·laborar, sobre les peticions de Reagrupament Familiar que els residents a dit municipi presenten, i que això fa que els Ajuntaments puguin preveure el número de persones que s’incorporaran a lo llarg de l’any o següent, les seves edats, gènere, i d’aquí, entreveure les necessitats escolars, etc...
§ Que preservant els drets, també mantinguin, sense excepcionalitats, els deures comuns a tots els residents, però ajudant totes aquelles propostes de inter-culturalitat que les associacions d’immigrants preparin. Tot buscant potenciar la voluntat ‘integració dels nou vinguts.

Integració:
§ Que seria necessari que els menorquins entenguessin que el fenòmen migratori no és temporal sinó permanent i que, per tant, ens convé formar entre tots la societat del futur de la nostra illa.
§ Que la persona que ve de fora es sentirà integrada quan interactuant amb la nostra societat “es senti ben tractat, valorat, respectat”.
Jo ja fa temps que considero que aquest fenomen és un repte molt important pel futur de Menorca, i per tant, per tots nosaltres. I aquesta percepció és veu que no és general per la baixa assistència de la conferencia que fou prou interessant.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

dilluns, d’abril 17, 2006

La vertadera autoritat

BON DIA AMICS:
Tenc que dir-vos que hi ha un escriptor espanyol, entre altres, què també escriu a la premsa que m’agrada llegir: Juan Manuel de Prada. I m’agrada llegir-lo per dos motius: un perquè és molt clar en la seva línia expositiva i segon perquè m’identifico amb els seus conceptes i arguments.
El darrer que he llegit en una reconeguda revista setmanal, ell escriu sobre l’Autoritat. Us en llegiré un breu fragment que em servirà per fer el meu comentari d’avui.
“El sustantivo latino auctoritas significa ‘hacer crecer’. Autoridad sería, pues, ‘aquello que nos ayuda a crecer’, aquella persona o enseñanza que infunde en nosotros un apetito de sabiduría, un deseo de abrir los ojos a realidades nuevas.
La experiencia de la autoridad surge en nosotros al encontrarnos con una persona cuyo ejemplo suscita en nosotros una inevitable adhesión, así surge la relación, tan descuidada por la pedagogía moderna y tan fundamental para la verdadera fluencia de conocimientos entre maestro y discípulo. La persona dotada de autoridad no se impone como algo extraño y castrante sobre el discípulo, sino que, por el contrario, ayuda a rescatar su yo más verdadero, estimulando en él, a través de su aportación humana, un criterio permanente para enjuiciar la realidad. Nuestra época ha infundido en nuesros jóvenes la creencia absurda de que éstos pueden erigirse en ‘maestros de sí mismos’.
Jo en la meva vida, en som un bon exemple de la convivència amb l’autoritat, tal i com la anuncia Juan Manuel de Prada. En primer lloc perquè en la meva vida professional, no me he amagat mai de dir que som militar, i a hores d’ara en que ja n’estic a la Reserva, puc entendre les passes donades en el desenvolupament de la meva professió. Professió que està fonamentada, com ja sabeu, en la Disciplina i en el treball en equip.
Me n’adono que la gent sol confondre autoritat amb autoritarisme. Creu, simplificant, que tot aquell que mana és autoritari, i per tant en els exèrcits els seus components són, per extensió autoritaris. Al meu entendre hi ha, com per tot, gent vocacionada i que l’exercici del “Mando” la posa a disposició del col·lectiu, amb un afany de servei i d’atenció educadora als subordinats, i d’aquests jo n’he conegut bastants, entre ells en vull fer menció d’un al que considero mestre meu, i que em va donar a entendre el que significar manar: respecte, cercar col·laboradors molt més que gent obedient i aprendre a que els manats desenvolupessin tot el seu potencial. Ell, que com no podia ser d’altre manera, es convertí en un bon amic, es diu: José Vilafranca Bosch.
També és cert, que n’he coneguts d’altres, com n’hi ha per tot, en que de la professió n’han fet una utilització pels seus interessos personals. Aquests sí en podríem dir autoritaris, ja que el diàleg, l’escolta, l’empatia no figurava en el seu diccionari.
Jo tenc que agrair a l’exercit, i als mestres que allà hi vaig trobar, el seu esforç per tantes hores de comunicació, tant de paraules com en fets. Jo som, en part, segur que una de les més positives, com ells han desitjat que sigui.
Ells feren possible el que diu un dels nostres lemes: “La palabra convence, el ejemplo arrastra”.
Possiblement alguns joves d’avui no tenen la sort de disposar d’aquests mestres o referents per trobar sentit i objectiu a la seva vida.
FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL

diumenge, d’abril 16, 2006

Orgue del Socors

BON DIA AMICS:

El passat dia 15 d’abril, Dissabte Sant, vaig tenir ocasió de formar part de les persones que van oïr i escoltar amb molt de gust, el Concert de Pasqua ofert a l’església del Socors de Ciutadella.
Entre els assistents hi havia persones enteses, que en podran donar, segur que sí, una opinió sobre el que els va semblar la selecció de les peces interpretades per orgue-trompetes-so vocal i cor, la interpretació, el seu ensamblatge, la sonoritat i finesa del nou orgue, que ahir s’inaugarava.
Ja dic, tot l’aspecte musical, el deixo als entesos. Jo per part meva, tan sols dir en aquest aspecte que vaig “xalar” com diuen els meus amics d’Es Castell. I suposo que jo no vaig ser l’únic, per la resposta del public en els aplaudiments al acabar cada peça. Tal vegada, les més sentides i emocionants foren, i així suposo que ho marcaria els temps de dits aplaudiments, les peces en que la veu, per jo preciosa, de Maria Camps, les trompetes de Josep Antoni Casado i Cati Mariano, el Cor de la Capella Davídica acompanyades per l’orgue interpretat per Jordi Vergés, titular de la Catedral de Tarragona, feren entrar molt endins, per exemple, el “Laudate Dominum” de Wolfgang Amadeus Mozart, dir, senzillament, que ens feren el regal de Pasqua de interpretar-la de nou com a bis ofert al públic assistent.
L’interés que em mou a fer aquest comentari, és sobre tot, l’agraïment per veure realitzada una il·lusió profundament sentida per molts ciutadellencs i, segur que sí, per molts menorquins, en general.
Quan jo era un fiet, el meu pare em contava que al Socors, l’Església situada al costat del Seminari, a on jo estudiava, hi havia un gran orgue, gran per tamany i, també, per qualitat. Orgue que havia patit les conseqüències de l’odi entre menorquins empesos al conflicte per ideologies que cercaven la victoria de la pròpia a través de la destrucció de l’altra i de tot allò que en fés memòria.
La restauració, recuperació, reinauguració del nostre orgue del Socors, per jo, té una connotació estimulant, en la que vull entendre que se tanquen pàgines negres de la nostra història, que la divisió l’hem de deixar enrera, i que hem d’esforçar-nos en recuperar l’identitat més pregona de la nostra cultura i sentit menorquí, i l’orgue del Socors ho és.
Una altra questió em sembla molt important en aquesta història de la recuperació d’aquest patrimoni, del que estic profundament joiós de participar en la seva inauguració, i és, que, en temps de divisió política, veure dut a bon port aquest projecte, a on segur, que han tingut que implicar-se diferents administracions, em permet entreveure que encara hi ha esperança, que encara podem col·laborar i fer feina junts en bé del nostre poble. Desitjo que la musicalitat d’aquest orgue i el ressò en el cor i ments dels nostres polítics els dugui cap una altra manera de defensar el bé comú, sense la crispació interessada.
Dit això, donar les gràcies de ver, i amb total estima, al qui crec vertader impulsor d’aquesta gran obra, en Gabriel Julià, que suposo que ha tingut que vèncer no pocs moments de desànim, i que fent-se fort en una il·lusió producte de la seva bonhomia i d’una vertadera estima a la seva Ciutadella ha seguit endavant fins a veure culminat aquest projecte.
Mestre, si ja éreu mereixedor de la meva gratitud per els coneixements rebuts de les vostres mans al Seminari, molt més ara per la vostra contribució a la nostra Cultura.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL

dimarts, d’abril 11, 2006

Els menorquins i el turisme

BON DIA AMICS:

No fa massa temps, em van sorprendre unes informacions llegides a un popular diari de la nostra illa. Extractant molt, venia a dir:
§ … el 69,2 por cien (menorquines) considera que el turismo está destrozando el patrimonio natural de la Isla, a la vez que provoca una cierta pérdida de la identidad que le es propia.
§ … más de la mitad de sus habitantes tienen la opinión de que el turismo no es más que “pan para hoy y hambre para mañana”.
§ … los menorquines son los más preocupados por la excesiva estacionalización de la actividad turística.
§ … en torno al 59 por cien considera que tenemos un modelo turístico obsoleto.

Davant aquestes afirmacions, una sèrie de preguntes hem venen al cap:

1. De quin patrimoni esteim rallant? Marines? Boscos? Platges? Muntanyes? Torrents? Espais autoritzats per fer-hi acampada?
2. I davant aquesta destrucció, que, per alguns, sembla tan evident que els causants són els turistes, les administracions en són conscients?, i si en són, què fan per evitar-ho? Hi ha alguna campanya en marxa?
3. Els que afirmen que el turisme “és pà per avui i fam per demà”, ho diuen en serio? O, més bé, no es refereixen al fenòmen del turisme sinó al tipus de turisme que tenim? Manifesten de forma seriosa, que Menorca no ha esforçar-se en l’industria turística? I sí és així, perquè voldrien que els turistes no siguin tan de temporada i venguin més d’ella? Jo no ho entenc. De totes maneres, és bastant natural que no ho entengui, perquè no en som un expert, però així i tot, tenc una opinió al respecte que m’agradaria expressar-lis:
- Ja fa molt temps que el modelo del turisme que volem a Menorca penja del cel de les ideologies sense que mai prengui terra i es cohesioni, això sí que seria una qüestió d’Estat, millor dit, una qüestió fonamental per l’illa, amb el suport de totes les forces polítiques; és clar que cap partit polític vol donar un xec en blanc en cap tema, i menys en aquest, al qual va incorporats tot un munt d’altres assumptes, per exemple: el grau de protecció de la natura, i, per tant, les prioritats alhora de consumir-ne part d’ella. De fet, això és el que separa als partits: Uns volen vendre serveis, comoditats i usos generals als turistes, utilitzant com sigui necessari els recursos naturals perquè el turista trobi aquí el que pot trobar enlloc. Altres, consideren, que la Menorca natural, sense o amb els mínims canvis, és la millor convidada a la vinguda dels turistes. Jo, que ja he dit, que en sé molt poc, si pens, que si l’illa ha de viure, únicament, del turisme s’ha d’orientar cap a la primera alternativa, amb camps de golf i el que faci falta, per competir amb garanties de supervivència. Si el turisme és una indústria més, encara que sigui capdavantera, podem anar cap a la segona, que per jo és la desitjada, però això implica una més gran projecció i explotació del calçat, de la bijuteria, dels productes agrícoles, etc...
- Me n’adono que he anat divagant, i m’he enramat massa. Vull tornar a l’enqüesta inicial. Em preocupa que alguns menorquins vegin en els turistes uns enemics de la nostra identitat. M’imagino que es refereixen a la realitat paisagística i estètica, i no a la cultural o social. Jo, en aquest cas, si rallo d’això, i crec, que la identitat menorquina no dependeix de l’ús que en fan els turistes, sinó més bé de la falta de cura que en tenim molts residents a Menorca.
- Em que fonamento aquesta afirmació?
▫ En que quan vaig a caminar, per fer un poc d’exercici, veig les voreres dels vials, properes a les nostres platges (patrimoni) ple de brutó (llaunes, fems tirats dins bosses a les mates, bosses de plàstic per tot arreu, etc...), ja em puc estar tranquil: els bruts són els turistes, ja que noltros, que ens estimam tant la nostra identitat illenca, mai ho faríem
▫ Quan em passeig per un lloc tan característic i singular de Ciutadella, com és “Es Pinaret”, i veig bancs destrossats, restos de menjar, restes orgàniques de tot tipus amollats aquí i allà, sense cap preocupació, també me n’adono que puc estar tranquil: són els turistes. Noltros, ho cuidam com si fós nostro.
▫ Quan veig faroles i altres elements del mobiliari urbà destrossat, cada fi de setmana, també tenc que valorar que son els turistes, encara que no sigui temporada. Segur que serà qualque turista que s’ha perdut i que té ganes de fer perjui.


Mirau, deixant ja d’ironies, si podem concloure que ni els turistes són els nostres enemics, ni nosaltres som, en general, protectors del nostre entorn, natural o no.

Sempre m’ha sorprès la divergència entre els polítics i/o els tècnics en Turisme, que s’esforcen en vendre la marca “Menorca”, com a fet cultural i espai diferenciat, únic en el món, no millor o pitjor que altres, sinó, tan sols i ja és molt, únic; i els residents habituals, no els turistes que ens serveixen d’excusa, que no cuiden i mimen el que tenim.
No tan sols això, sinó que sembla, segur que perquè no s’ho estimen, fer-ne una contra-publicitat del tot negativa. Si jo fós turista, i vés la brutícia i la falta d’acolliment i d’atenció que moltes vegades en reben per part de la ciutadania, me’n cuidaria ben prou de gastar els meus doblers allà on no me sent ben tractat.
Per això, crec que tindríem que anar tots d’acord, independentment del tipus de turisme que desitjam, en que la marca “Menorca” no pot ser només paisatges meravellosos, platges incomparables, tranquilitat assegurada, benestar i gastronomia d’alt nivell. A demés d’això, els turistes han de trobar-se ben acceptats i acollits amb tota cordialitat.
Tenc un amic, en Tino, que per jo n’es model i estímul de ciutadà compromès: ell quan passeja o camina pels carrers de Ciutadella, no ho fa amb els ulls tancats a tot el que hi ha extern a ell, sinó que observa si ha algú que necessita ajuda o alguna orientació, etc..., i us ho asseguro que els hi dona amb tota l’estima. Els turistes es queden sorpresos i, alhora, satisfets. El gràcies els surt espontani.
Ho enteneu, l’industria del turisme, no és qüestió, tan sols, dels empresaris turistic, ni dels polítics, és un assumpte de vida o mort per Menorca i per nosaltres, tu, jo, nosaltres en tenim responsabilitat, exercitem-la.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL






dimarts, d’abril 04, 2006

Democràcia

BON DIA AMICS:
Des de fa temps, una idea apareix al meu cap de manera insistent. Al començament de la seva irrupció, no em va costar massa fer-la enfora de jo, però la constància i persistència de dit pensament, ha fet que sigui necessari que hi reflexioni.
I aquí som ara, disposat a submergir-me en una gran paraula, i mes gran concepte. Una i altre han format part del meu continent i el seu contingut m’ha ajudat a viure.
Us demanau de què és tracta? Sí, ho heu endevinat: la democràcia.
Vull fer-me molt enfora dels polítics, sociòlegs, periodistes, advocats constitucionalistes, i altres professionals, que segur que, cadascú d’aquestes professions disposarà d’una perspectiva específica sobre el tema d’avui.
No, la meva visió és simple i senzilla, la del ciutadà de peu, que gaudeix i/o pateix l’entorn que denominam democràtic.
En els anys de la meva adolescència, ja fa temps, la democràcia era com aquella al·lota que ens apareixia en els somnis juvenils i, que sabíem que possiblement mai coneixeríem, lo que la feia de cada vegada, més i més, desitjada i la il·lusió també és veia, més i més, incrementada.
La il·lusió es feu realitat al 1978. I ara, després de 27 anys i..., aquella figura jovenívola ha perdut la innocència. Ja no és aquella jove verge, que en la època de la transició, tots intentaven relacionar-se amb ella i amb els altres que la festejaven amb peus de plom i amb guants de vellut. Precisament, aquella manera de fer política, a la que deim transició, em va fer pensar que lo que es va viure en aquell temps no fou, sols, una època històrica, sinó una actitud, un estil de vida social. Crec que hi havia un factor comú a tots els participants o protagonistes de la Política d’aquell temps: la valoració, la importància que tots donaven, a disposar d’una altra oportunitat de convivència democràtica en pau. Es van cercar tots els espais possibles de consens. Mirant molt més el que ens ajuntava que el que ens havia separat durant 40 anys.
I ara, seguim mantenint, com hereus que som d’aquella gent esforçada, el compromís de fabricar-nos una història en comú, una vida social més plena que buida, més pacificada que agressiva, més unida que separada?
Tenc que dir, que les meves sensacions no són afirmatives. En què em baso?
1. En un creixement de la tensió en l’àmbit local i també l’insular, l’autonòmic i el nacional o estatal. La tensió és conseqüència de l’absència d’unes formes respectuoses en la relació amb els oponents polítics, no enemics polítics. No són vàlides totes les expressions, no totes les paraules es poden dir. Els polítics són responsables d’aquesta tensió quan parlen en plens i en MCS de “indecències”, “nazis”, “hooligans”. Quina llàstima, que les persones elegides per nosaltres per gestionar el bé comú, s’esforcin en baralles inútils per quedar com es mabre davant tothom. Això em recorda quan anàvem a l’escola de fiets petits. I som encara?
2. En què la democràcia no és, tan sols, un ús democràtic de les competències d’administració, també seria convenient, així ho crec, que l’esperit democràtic emmarés l’actuació permanent de les Corporacions municipals i supramunicipals. Per què dic això? Mirin, en el cas dels municipis, els Plens vendrien a ser el lloc on més clarament es fa evident que els partits polítics, a través dels seus regidors, representen la veu i la voluntad del ciutadà, de tot ciutadà. Al meu veure, unes propostes que queden tancades a les Comissions, prèvies als plens, seran del tot democràtiques en la seva praxis, però no ho són en el seu esperit, si dites propostes no tenen l’oportunitat se ser modificades per l’oposició. I aquesta modificalibilitat sols serà posible si el qui es troba en l’equip de govern de qualsevol institució, escolta i valora com a fonamentals, els arguments de la part contrària. I estigui o no d’acord amb el seu contingut.
Ja sé, que em diran, que somio truites. Idò, mirin, ja són dos somnis. El primer era poder viure en democràcia, i el segon es viure la democràcia.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

dilluns, de març 27, 2006

"Botellón"

BON DIA AMICS:

No fa falta que digui, que la societat és troba expectant i, alhora, desconcertada davant el que s’ha denominat el fenomen del “botellón”.
M’ha agradat una definició que he trobat i, que em permetrà identificar allò del que intentaré rallar avui, diu així:
Botellón: manifestació social de caràcter juvenil que es dóna en els fins de setmana en un espai públic i obert, a fi de consumir alcohol a un preu assequible, per a així poder desenvolupar relacions socials múltiples en un ambient estimulant i no rígid.

Parteixo de que aquèst fenomen és indicador d’una societat malalta. Anem a conèixer els símptomes i les causes, per veure si sóm capaços d’actuar sobre els orígens de la malaltia.

Què mou al jove a participar en el “botellón”?:
- Un tipus d'adolescents beu alcohol perquè imita els models parentals i socials la societat encoratja i reforça aquesta conducta. Es publiciten la begudes alcohòliques en els mitjos de comunicació i se les associa amb l'èxit, l'atractiu personal i altres valors. No és hipòcrita, llavors, que els adults censurin un acte que ells mateixos realitzen?
- Un grup de joves ingereix alcohol perquè és empès pel grup social en el que s'inserta…, formen part de rituals d'iniciació. (Així ho diu María José Díaz-Aguado, catedràtica de Psicología Educativa de la Universidad Complutense).
- És un procés que ajuda als joves a compensar les seves experiències d’estrés i d’exclusió viscudes durant la setmana, amb totes les seves frustracions escolars o de falta d’expectatives en el treball. (María José Díaz-Aguado).
- Aquesta pertinença al grup i “trobar-se allà, prima en el “botellón”. Així s’entén la necessitat de disposar d’un espai propi que n’exclogui als adults. (María José Díaz-Aguado,).
- Els joves, que volen prendre copes per relacionar-se sense dificultats amb els altres joves, es troben imposibilitats pels preus, i per evitar sentir-se que els prenen el pèl, creen el seu propi circuït econòmic, mentre aprofiten per fer el que sempre han fet els joves, rebel·lar-se davants la societat adulta, infringint una de les seves conquestes: el benestar.
- Finalment, hi ha adolescents que s'entreguen a la beguda perquè presenten problemes emocionals i sociofamiliars, mantenint la convicció que beure “fa oblidar els mals rotlles”. Per a aquests joves, el fi és ajuntar-se per enganxar-se una borratxera.

Quines mancances faciliten aquest fenomen?:
Gonzalo Cabello, psicòleg clínic, dedueix:
- Que hi falta diàleg en la família..., vivim en una societat a on la paraula ha perdut importància, essent substituïda per l’imatge, imatges que es veuen individualment....;. De fet, en el segle de la comunicació la gent de cada vegada es troba més sola i incomunicada. L’ús de l’ordinador i la televisió ens aïllen cada vegada més...; el botellón compensa aquesta incomunicació i retorna al contacte personal.
- Falta de referents a imitar per part dels joves en els àmbits familiar, educatius, socials, polítics...; el grup de joves es conforma com a espai on es calmen les ansietats juvenils.

María José Díaz Aguado:
- Ens hem equivocat, hem passat d’una educació autoritària a una permissivitat total, sense posar límits.
- Hi ha en molts joves una gran falta de capacitat de esforçar-se degut a l’absència d’un projecte a llarg plaç que orienti el seu comportament i que els impulsi a lliutar per algún objectiu. No tenen un projecte de vida.

Bé, sembla, que és hora de posar fill a l’agulla i que pares i educadors, cadascú en el seu àmbit, amb una obligada relació en bé del fill/alumne i superant desconfiances mútues, comencin o segueixin injectant vitamines de valors a aquesta societat juvenil que serà la conductora del nostre món, d’aquí a no massa temps.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL!

dijous, de març 23, 2006

ETA

BON DIA AMICS:

Quan estic preparant aquest comentari, encara estic amb les orelles plenes de les paraules contingudes en el “Comunicat d’ETA” i els ulls mantenen la visió de les tres persones assegudes a una taula, tapats del tot, i amb la presidència de la serp i la destral com a símbol d’ETA.
Alguns amics m’han demanat que en pensava, i si en rallaria al meu comentari. Ho vull fer. Ja sé que n’estareu, possiblement, cansats de sentir opinions i de llegir a la premsa els punts de vista d’uns i altres. No vull ser pesat, però alhora vull manifestar el que penso, sigui o no políticament correcte, que de ver m’importa molt poc.

Què m’ha semblat i he sentit davant el comunicat?
§ En primer lloc, dir que estic content pel que expressa ETA de “Alto el fuego”. Dit això, deixau-me dir, que jo que som militar, em recorda expressions molt nostres, i quan dic nostres, em refereixo als que ofereixen, jo entre ells, la seva vida per la defènsa d’un territori (¿Estat, Nació, País?). Qui ho sap! Ho deixo aquí, i torno a que ETA segueix emprant paraules i conceptes militars per dir que vol la pau. Dedueixo, per tant, que no esteim en un procés de rendició, sinó més bé, de condicions que un exèrcit imposa a un altre exèrcit per arribar a la pau. Estàvem en guerra i no ho sabíem?
§ En segón, que tenc dubtes, bé si tenc que ser sincer no en tenc, del que expressa el comunicat d’ETA, perquè diuen :
- ETA quiere ... construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden. Al final de ese proceso los ciudadanos vascos deben tener la palabra y la decisión sobre su futuro. O sigui, i m’he és lícit pensar-ho, que com a condició “sine quan on” reclama l’autodeterminació i, conseqüentment, la posterior independència. Aquesta, de fet, ha estat des de sempre el motiu del terrorisme d’ETA. Si és així de què han servit 40 anys de patiment?
- ETA hace un llamamiento a las autoridades de España y Francia para que respondan de manera positiva a esta nueva situación, dejando a un lado la represión. O sigui, així ho entenc, que tots els òrgans de defensa de la Seguretat Nacional, en aquest cas em refereixo a Espanya, i no a cap altre nació o país, es posin en situació de inactivitat en relació als membres d’ETA.
- Hacemos un llamamiento a todos los agentes para que actúen con responsabilidad y sean consecuentes ante el paso dado por ETA. Vol dir, que les Administracions, entre elles la de Justícia i el poder Executiu siguin generosos amb els presos.

Mirin, per estar ETA en un estat de màxima debilitat, segons ens han venut, no fa falta que digui qui, em sembla que posa moltes condicions. Qualsevol diria que ETA es presenta a la taula de negociacions amb la seguretat de disposar de les cartes guanyadores. És un farol? I el Sr. President del Govern, encara d’Espanya, disposa de bones cartes? Les voldrà jugar?

Mirin jo desitjo que s’acabi la violència, però no a qualsevol preu. Han mort molts companys i conciutadans meus, perquè pugui acceptar que ha estat per no res.

També crec en la justícia i en la igualtat de tots davant la llei, i si és així, això feria inviable acceptar condicions imposades pels terroristes. En aquest cas deixarien la violència?

Però, també, o abans de tot, som creient, i l’Evangeli em diu i, jo ho vull seguir, que la misericòrdia i la justícia van de la mà, i que moltes vegades la misericòrdia actua allò que la justícia castigaria. El que passa és que per què la misericòrdia actuï, és necessari la petició de perdó, petició nascuda de la convicció del mal fet. Aquesta és la única condició que jo demano als terroristes.
L’Estat, Nació ó País espanyol pot ser generós si abans ETA demana perdó, dient que s’ha equivocat durant quaranta anys cometent atemptats que han costat més de 800 morts, tots ells innocents, innocència que ara demana reparació.

FINS UNA ALTRA, SI DÉU HO VOL